Retaule: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Tipografia |
m Manteniment de plantilles |
||
Línia 101:
Les idees de la [[il·lustració]] i la seva plasmació estètica, el [[neoclassicisme]], van comportar la fi de la retaulística tradicional. La il·lustració va posar en qüestió la funció propagandística que la Contrareforma havia atribuït als retaules com també l'estètica barroca que la vehiculava. A Espanya, l'actuació de l'[[Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando|Acadèmia de San Fernando]] de Madrid, inspirada per la cultura de la [[il·lustració]], va suposar la gradual extinció dels molts tallers d'escultors, tallistes, dauradors, etc. que centraven la seva activitat en la producció de retaules mantenint-se fidels a l'estètica barroca i a un funcionament propi del sistema gremial, també en procés d'extinció. El cop gairebé definitiu el va suposar una disposició del rei [[Carles III d'Espanya|Carles III]], de l'any 1777, per la qual es prohibia la realització de retaules de fusta daurada i policromada, recomanant, en canvi, que es fessin de pedra o estuc, obeint al gust [[neoclassicisme|neoclàssic]]. El 1792, una nova ordre de Carles IV confirmava aquesta anterior disposició.<ref>{{Ref-publicació|cognom=ALCOLEA|nom=Santiago|article=Unes fites en el camí vers el predomini de l'academicisme a l'art català del segle XVIII|publicació=D'Art|url= http://www.raco.cat/index.php/Dart/article/view/100057/150837|volum=10|data=1984|pàgines=187-195}}</ref>
En lloc dels retaules apareixen aleshores els [[edicle]]s, petits templets de planta circular o semicircular i d'inspiració classicista. El de la catedral d'Elna data de 1724 i la seva realització anunciava la fi dels retaules barrocs a la Catalunya Nord, desplaçats per l'adopció de nous models estètics al gust de París. A Barcelona destaca el retaule neoclàssic de l'[[Església de Sant Felip Neri de Barcelona|església de Sant Felip Neri]], realitzat entre 1807-1815 segons un projecte de [[Nicolau Travé]] i amb la possible participació de l'escultor [[Salvador Gurri i Corominas|Salvador Gurri]].<ref>{{Ref-llibre|cognom=Laplana|nom=Josep de C.|títol=L'oratori de Sant Felip Neri de Barcelona i el seu patrimoni artístic i monumental.
Els retaules produïts entre el {{segle|XIX}} avançat i durant el {{segle|XX}}, tendeixen a ser obres de caràcter [[Historicisme arquitectònic|historicista]] que reprodueixen models històrics, sobretot del gòtic. Així, el retaule major de la catedral de Múrcia és una obra neogòtica de 1863 i el de l'església augustiniana de Viena data de 1870 i va ser originalment concebut per a la neogòtica [[Església Votiva (Viena)|església votiva]] d'aquesta ciutat. El retaule major de l'església del [[santuari de Torreciutat]], obra de l'escultor [[Joan Mayné i Torras|Joan Mayné]] (1972-1975) reprodueix la tipologia característica dels retaules aragonesos del Renaixement.
Són escasses les innovacions que l'art contemporani ha aportat a aquest format artístic, que a les esglésies ha tendit a ser desplaçat per altres formes d'art aplicat al mur, com la mateixa pintura mural o intervencions significatives com la de [[Josep Maria Riera i Aragó|Riera i Aragó]] a la parròquia del patriarca Abraham de Barcelona (1992). L'artista nord-americà [[Bill Viola]] ha desenvolupat diversos projectes de retaules concebuts com a [[Videomosaic|videomosaics]] entre eks quals són ben coneguts els de la [[Catedral de Saint Paul|catedral de Saiint Paul]] de Londres. Les capelles laiques de [[Rothko Chapel|Rothko]] a Houston, o de [[Antoni Tàpies i Puig|Tàpies]] a la UPF de Barcelona<ref>{{Ref-web|url=https://www.upf.edu/campus/historia/ciutadella.html|títol=Sala de reflexió d'Antoni Tàpies al Campus de la UPF|consulta=15 setembre 2016
== Vegeu també ==
| |||