Karen (Myanmar): diferència entre les revisions

Els karen van avançar fàcilment i van arribar a 15 km de [[Yangon]], però aviat la manca d'armament i subministraments va provocar les primeres derrotes i va caldre la retirada d'alguns fronts, i progressivament la retirada cap a la part més muntanyosa del país karen. La KNDO fou substituïda per l'Exèrcit d'Alliberament Nacional Karen.

 

 

El [[28 d'abril]] de [[1992]] el govern va declarar una treva unilateral que fou rebutjada per la KNU. El seu secretari general, [[Bo Mya]], va demanar un acord més ampli i l'alliberament de tots els presoners. El 22% dels karen revoltats eren cristians i el 78% budistes, però els líders més destacats eren cristians. El govern de Myanmar va explotar les diferències religioses. El [[1994]] va fer córrer el rumor de què la KNU impedia als monjos budistes predicar a Myaingyi Ngu i que els budistes eren perseguits al territori karen. Els budistes del KNU (uns 5.000) es van retirar de l'organització i van crear, l'[[1 de desembre]] de [[1994]], un nou grup armat, la Democratic Kayin Buddhist Army (DKBA), que es va enfrontar principalment a la KNU, i va rebre ajuda del govern (el seu braç polític fou la Democratic Karen Buddhist Organization, DKBO). El [[31 de gener]] de [[1995]] la principal base de la KNU, Manerplaw, a la frontera amb Tailàndia, fou ocupada per 4.000 soldats dirigits pels generals Kyaw Than, Tun Hlaing i Pya Pya, caps militars de la DKBA, que després la van entregar al govern. El [[2 de març]] de [[1995]] la KNU va demanar negociacions amb la junta militar i, després d'alguns tantejos, una delegació fou enviada l'octubre de [[1995]]. Però les negociacions es van trencar ben aviat, ja que les autoritats militars imposaven condicions massa dures. Es va intentar reiniciar les converses, però el govern, cada vegada més reforçat pels acords que havia aconseguit amb altres grups armats, es va mostrar inflexible. El [[24 de febrer]] de [[1997]] un contingent de 551 soldats de la KNU, brigada nº 6, dirigits per Saw Thamuhe, va entregar les seves armes i va ajustar la pau per separat amb el govern. El [[8 de novembre]] de [[1997]], Perry Moe de la brigada nº 2 de Thandaung, amb 118 soldats, va fer el mateix. El [[17 d'abril]] de [[1998]] el membre del Comitè central de la KNU, P'doh Aung San, els va seguir amb 213 homes i les seves famílies. I el [[10 de novembre]] de 1999 U Ko Gyi, capità de la Shan Lepyon Special Region, que dirigia la brigada nº 2 de la KNU, amb 70 soldats i 118 familiars, igualment van entregar les armes. A part d'alguns individuals o petits grups que es van entregar o van sortir del país, es van produir escissions en el moviment: W. Saw Hpo Ni i Robert Zan van crear la Karen Solidarity Organization (KSO) l'agost de [[1997]]. El juny de [[1998]], el Dr. Marta va trencar amb la KNU i va formar el Working Group for Karen Unification (W.G. KNU). El [[12 de desembre]] de [[1998]], amb la finalitat de recompondre la unitat, la KNU va organitzar una conferència a la frontera amb Tailàndia ("The National Solidarity Conference"), en la que van participar altres dos grups dissidents, amb una declaració conjunta el [[14 de desembre]] de [[1998]]. Una nova "Karen Nationals Unification Conference" es va celebrar sota el patrocini de la KNU prop del camp de refugiats de Nobo del [[25 de gener|25]] al [[29 de gener]] de 1999, seguint més tard el 5è Congrés del National Council of the Union of Burma, formada per la Lliga Nacional Democràtica, els estudiants de la ABSDF (All Burma Students Democratic Front) i el grup insurgent Rakhine. A partir del 2000 s'han produït acostaments del KNU a la Junta en vistes a la pau, que es van concretar en la reunió del [[21 de gener]] del [[2004]] entre el vicepresident del KNU, Bo Mya, i el primer ministre [[Khin Nyunt]]. Tanmateix, aquest darrer fou finalment destituït i al dia d'avui (2005) les converses encara no han reeixit.