Diferència entre revisions de la pàgina «A»

10 bytes afegits ,  fa 4 mesos
(Traducció automàtica sense revisar)
Durant l'era romana eren variades les formes d'escriure la lletra "a"; l'estil que va prevaler va ser el monumental o lapidari, usat per a textos inscrits en pedra o altres mitjans "permanents". Per als mitjans peribles usats diàriament per utilitat, s'usava un estil que es va passar a anomenar «cursiva», que va sobreviure fins als nostres dies, existint avui la lletra majúscula cursiva, minúscula ''cursiva'' i minúscula semicursiva. També va haver-hi variants intermèdies entre l'estil cursiu i el monumental, en les quals s'inclou la primerenca cal·ligrafia semi-[[uncial]], la uncial i la posterior semi-uncial.<ref name="Americana">«A». </ref>
 
En finalitzarcaure l'[[Imperi Romà d'Occident]] ({{segle|V}}), van aparèixer moltes variants de la cursiva minúscula en l'est d'Europa. Entre aquestes es trobava la semicursiva minúscula d'Itàlia, l'escriptura merovíngia a [[França]], l'escriptura visigòtica a Espanya i la insular o semicursiva hiberno-saxona de [[Gran Bretanya]]. Al {{segle|IX}}, l'escriptura carolíngia, molt similar a la d'ara, va ser la predilecta en la producció de llibres, abans de l'arribada de la impremta.<ref name="Americana">«A». </ref>
 
En la Itàlia del segle XV van néixer dues variants tipogràfiques conegudes avui dia. Ambdues, la "[[Cursiva|itàlica]]" i la "romana" van ser derivades de l'escriptura carolíngia. La forma itàlica de la "a" minúscula, usada en l'escriptura manual, consisteix en un anell o cercle pegat a un asta vertical per la dreta: "ɑ", anomenada "alfa llatina". Mentre que la majoria dels escrits "impresos" o no manuals usen l'estil romà, que consisteix en un petit bucle unit a un asta que es perllonga en un braç arquejat: "a" en tots dos estils l'A majúscula es manté inalterable: "A".<ref name="Americana">«A». </ref>
272.827

modificacions