Introjecció: diferència entre les revisions

'''La introjecció''' és un concepte psicoanalític desenvolupat entre 1909 i 1912 per [[Sándor Ferenczi]] al seu article “Transferència i introjecció". La introjecció és un procés que posa en relleu el pas fantasmàtic de l'exterior a l'interior. El concepte s’acosta al d’identificació i sovint s’oposa al mecanisme de projecció.<ref>[[André Green]]: ''La projection : de l'identification projective au projet'', ina « La folie privée »,Gallimard, 1994 {{ISBN|2070720748}}.</ref>

Per a Ferenczi, «Tot i que el paranoic expulsa del seu [[ego]] les tendències que s'han tornat desagradables, el neuròtic busca la solució portant al seu ego la major part del món exterior possible, en ser objecte de fantasies inconscients.»<ref>Sandor Ferenczi, ''Œuvres complètes'', t. 1, Payot, coll «Science de l'homme», 1990.</ref> En un segon pas, Ferenczi ampliarà aquesta concepció: «Qualsevol amor objectiu o qualsevol transferència és una ampliació de l’ego» i, el 1912, especifica: «Descric la introjecció com l'extensió de l'interès autoeròtic inicial al món exterior mitjançant la inclusió dels seus objectes en l'ego... Bàsicament, l’home només pot estimar-se a si mateix; si estima un objecte, l’absorbeix.»<ref>CitéCitat ina [[Ilse Barande]]: ''Sandor Ferenczi'', Payot, coll. « Petite bibliothèque Payot », 1996, {{ISBN|2228889814}}.</ref>

Per a [[Sigmund Freud|Freud]], en el seu text ''Pulsions et destin des pulsions'' de 1915, la introjecció s’oposa encara més clarament a la projecció. De fet, s'oposa al «plaer purificat de l'ego» que està format per una introjecció de tot el que constitueix una font de plaer per a la «realitat de l'ego» que opera mitjançant una projecció fora de tot el que és motiu de disgust.<ref>Sigmund Freud, ''Pulsions et destins des pulsions'', (1915) ina "Métapsychologie", Gallimard, Folio - essais, 1986, {{ISBN|9782070323401}}</ref> Més tard, Freud reprendrà el concepte de nou a ''Trauer und Melancholie''<ref>''Deuil et mélancolie'' (1917), ina ''Œuvres Complètes de Freud/Psychanalyse'', vol. 13. Paris, PUF, 1988. {{ISBN|2130550096}}</ref> (Tristesa i malenconia) després el 1923 l’inclourà en la formació del superjò.

Llavors és [[Karl Abraham]] qui tornarà a la noció de dol abans que prengui la importància que li donarien [[Melanie Klein]] i els kleinians: La pèrdua real d’un objecte també és seguida temporalment per una introjecció de l’ésser estimat; el dol, escriu, conté compensació: l'objecte estimat no es perd perquè ara el porto dins meu i mai el perdré.<ref name="abraham2">[[Karl Abraham]] ''Esquisse d'une histoire du développement de la libido basée sur la psychanalyse des troubles mentaux'' ina ''Œuvres complètes'', {{t.|2}} : 1915-1925, Payot, coll. «Science de l'homme», 1989 {{ISBN|2228881384}}</ref> Abraham descriu minuciosament el procés d’introjecció a partir de les seves experiències clíniques amb melancòlics (entès en el sentit de psicòtics). Relaciona les seves idees amb les seves altres teories sobre el desenvolupament de la libido amb etapes i subetapes orals, anals i fàl·lics. La introjecció es descriu així com una ingestió oral real de l'objecte: posa de manifest la creença en la presència física d'entitats a l'interior del cos. Per a ell, la "incorporació - introjecció" es troba al registre de la unitat oral mentre la projecció està lligada a l'analitat.<ref>Robert D. Hinshelwood, ''Le génie de Melanie Klein'', Payot Rivages, {{ISBN|222889477X}}.</ref> Per a Abraham i després, seguint-lo, per a Klein, la introjecció és el procés psíquic i la incorporació és la fantasia subjacent.

Va ser [[Maria Torok]] qui va insistir en la distinció de Ferenczi entre incorporació i introjecció, que es basa en el fet que la introjecció és un fenomen de l'ordre del creixement i no de l'ordre de compensació.<ref>Maria Torok, ''Maladie du deuil et fantasme du cadavre exquis'', ''[[Revue française de psychanalyse]]'', t XXXII, n°4, 1968</ref> Per als kleinians, la incorporació i la introjecció són pràcticament equivalents.