Cop d'estat del 23 de febrer de 1981: diferència entre les revisions

: Va néixer el 14 d'abril de 1926 a la ciutat de [[Madrid]]. Va estudiar enginyeria de camins a la Universitat de Madrid, en la qual es va llicenciar el 1951. L'any 1967 fou nomenat president de [[RENFE]] i tres anys més tard va esdevenir conseller delegat de la [[Unión Explosivos Riotinto]], SA. Ocupà diverses carteres ministerials sota els governs d'[[Adolfo Suárez González|Adolfo Suárez]] i finalment fou [[President del Govern d'Espanya]] després de la dimissió d'aquest. L'any 2002 el rei Joan Carles I li va concedir el títol de marquès de la Ria de Ribadeo amb Grandesa d'Espanya. Era oncle de Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo, ministra d'Educació en la VIII Legislatura d'Espanya (primera de José Luis Rodríguez Zapatero) i nebot de [[José Calvo Sotelo]], ministre d'Hisenda durant la Dictadura de Primo de Rivera i fundador del [[Bloc Nacional]] durant la [[Segona República Espanyola]]. Va morir, a l'edat de 82 anys, el 3 de maig de 2008 a la seva residència de Pozuelo de Alarcón.

: Llicenciat en Dret per la [[Universitat de Salamanca]] i doctorat per la Universitat Complutense de Madrid, va ocupar diferents càrrecs dintre de les estructures del [[règim franquista]] de la mà de Fernando Herrero Tejedor. En 1958, passa a formar part de la «Secretaria General del Moviment» ascendint, en 1961, a Cap del Gabinet Tècnic del Sotssecretari General, procurador en Corts per la província d'Àvila el 1967 i [[governador civil]] de Segòvia el 1968. En 1969 és designat Director General de [[Radiotelevisió Espanyola]], on ja havia ocupat altres càrrecs entre 1964 i 1968, romanent en el càrrec fins a 1973. A l'abril de 1975, novament de la mà d'Herrero Tejedor, és nomenat Sotssecretari General del Moviment. L'11 de desembre de 1975, després de morir Herrero Teixidor en un accident d'automòbil, Adolfo Suárez és nomenat ministre Secretari General del Moviment, càrrec en el qual roman en el primer gabinet de [[Carlos Arias Navarro]], format després de la mort de Franco al novembre de 1975. Al juliol de [[1976]] el rei [[Joan Carles I]] li va encarregar la formació de govern i el consegüent desmuntatge de les estructures franquistes.

: Nascut al [[Alhaurín el Grande]] el 1932, fou tinent coronel de la Guàrdia Civil. Va ser un dels principals capitosts del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 a Espanya, popularment conegut com a 23-F. Ja havia estat processat el 1979 per un intent de cop d'Estat conegut com a [[Operació Galàxia]]. Per aquest fet va ser condemnat a set mesos de presó. La vesprada del 23 de febrer, comandant uns 200 guàrdies civils, va assaltar el [[Congrés dels Diputats]], que en aquells moments celebrava la sessió d'investidura com a president del Govern de Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo. Va segrestar tots els diputats fins a les 10 del matí del 24 de febrer de 1981, quan es va lliurar en fracassar l'intent de [[cop d'estat]]. Va ser processat i condemnat a 30 anys de presó. Va romandre a la presó d'Alcalá de Henares fins al 2 de desembre de 1996, que va eixir en llibertat condicional. Des de setembre de 1993 ja gaudia de règim obert. Va ser expulsat de l'Exèrcit espanyol i resideix a [[Alhaurín de la Torre]], Màlaga.

: És l'anterior rei d'Espanya i per tant [[comte de Barcelona]], entre altres títols històrics. El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de [[Franco]], tal com el dictador havia previst, i després de jurar els principis fonamentals del feixista [[Movimiento Nacional]], Joan Carles I fou proclamat rei. Després de succeir a Franco com a cap de l'estat, fou un dels actors de la [[transició espanyola]], des del Franquisme cap a una monarquia constitucional. Les característiques i funcions que li determina la Constitució són, entre d'altres, el comandament de les forces armades, sancionar i promulgar les lleis, convocar i dissoldre les [[Corts Generals]] i convocar eleccions. La Casa Reial espanyola és l'organisme públic que, sota les seves ordres, té com a missió servir-li de suport, i Patrimonio nacional l'ens públic que li gestiona el [[patrimoni]].

: El IX marquès de Santa Cruz de Rivadulla va nàixer a [[Madrid]] el 12 de febrer de 1920 i va morir el 1r de desembre de 2013 va ser un militar espanyol que va assolir notorietat per la seva participació en l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981. El 1945, com a comandant, va ser instructor a diverses escoles militars. Va donar classes militars al príncep Joan Carles i va arribar a ser membre de l'[[Estat Major]] Central. Una altra de les seves tasques va ser com a secretari general de la [[casa del rei]], ja que va ocupar durant 17 anys. No obstant això, els seus enfrontaments amb el president del Govern espanyol, [[Adolfo Suárez]], i el fet que enviés cartes amb el segell de la [[Casa Reial espanyola]] demanant el vot per Alianza Popular a les eleccions generals espanyoles de 1979 van fer que fos rellevat. De la secretaria del monarca va passar a ser professor principal de l'Escola Superior de l'Exèrcit i, poc abans del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, va ocupar els càrrecs de governador militar de Lleida i, després, segon cap de l'Estat Major de l'exèrcit. Participant actiu del cop d'estat, va ser condemnat per aquest motiu, però el 24 de desembre de 1988, després de valorar un informe no vinculant elaborat pel Tribunal Suprem, el Govern d'Espanya encapçalat per [[Felipe González]], el va indultar al·legant raons de salut i que havia manifestat diverses vegades "la seva lleialtat a la Corona i a l'ordenament jurídic constitucional". Des de la seva sortida de presó vivia en el seu pazo d'Ortigueira, a la parròquia de Santa Cruz de Rivadulla (Vedra), a la província gallega de La Corunya. Armada afirmava ésser una víctima política del cop d'estat. Mor l'1 de desembre de 2013.

: Nascut a Madrid el 8 de juny de 1915 i mort el 26 de juliol de 1997, fou un militar espanyol fonamentalment conegut per la seva participació en el Cop d'estat del 23 de febrer de 1981. Surt d'una vella [[nissaga]] catalana de militars coneguda des del {{segle|XV}}, de la qual el casal familiar es troba a Sant Vicenç de Montalt. És nét de Joaquim Milans del Bosch i Carrió. Condemnat pel cop d'estat del 23-F, es negà a sol·licitar un [[indult]] reial. En una entrevista el 1985 afirmà: «en les mateixes circumstàncies, tornaria a fer el mateix [...] la situació a Espanya està pitjor que el 1936 i continua empitjorant-se.» Quasi deu anys després, el juliol de 1991, surt de presó en llibertat provisional per haver complert setanta-cinc anys. Milans del Bosch mai no manifestà penediment per la seva acció pel cop, malgrat que recorregué en contra de la seva expulsió de les Forces Armades sense èxit.