The Go-Betweens: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Categories
m Bot: substitució automàtica de text (-London +Londres)
Línia 20:
El punt fort del grup eren les habilitats compositives de Forster i McLennan, que van ser descrits pel crític de Village Voice Robert Christgau com "la millor associació de compositors de l'actualitat". Cadascun va desenvolupar un estil distintiu però complementari: les cançons de Forster eren més punyents i sobrevolades per l'angoixa, i feien ús de la ironia i d'un imaginari líric inusual, mentre que les de McLennan eren generalment més delicades i sensibles i les seves lletres sovint es basaven en l'estudi de la personalitat i l'estil indirecte.
 
Les primeres gravacions de la banda ("Lee Remick", "Karen" - 1978 - i "People Say", 1979) eren cançons de pop senzilles influïdes per la [[New Wave]] i una mescla de pop pur a l'estil de [[The Monkees]] amb l'aspra simplicitat de [[The Velvet Underground]]. Quan van publicar el seu primer àlbum oficial, ''[[Send Me A Lullaby]]'', el 1982, ja havien desenvolupat un so més subtil caracteritzat per l'ús del fraseig a l'hora de cantar unes lletres complexes i unes guitarres pop melòdiques però rebels influïdes per bandes de l'època com [[Television]], [[Wire]] i [[Talking Heads]]. L'any 1979, el grup havia deixat [[Austràlia]], primer per anar a [[Glasgow]], on van formar part del segell independent de culte [[Postcard Records]], des d'on van seguir els contemporanis seus i amics [[The Birthday Party]] cap a la més activa escena musical de [[LondonLondres]]. El seu segon llarga durada, ''[[Before Hollywood]]'' (1983), els va consolidar com un dels grups de culte més importants al Regne Unit. La cançó de McLennan "Cattle And Cane" va esdevenir un gran èxit a les llistes independents.
 
The Go-Betweens van passar la major part de la dècada dels 80 fent gires i produint regularment èxits com "Spring Rain" (1986) o "Streets of Your Town" (1988) per a les ràdios alternatives, però mai per a les llistes de vendes. Aquesta "escandalosa" manca d'èxit popular sorprenia tant els seus seguidors entre la crítica que va esdevenir un clixé cada cop que s'escrivia sobre el grup. Els seus discos ''[[Spring Hill Fair]]'' (1984) i ''[[Liberty Belle and the Black Diamond Express]]'' (1986), que van rebre especialment bones crítiques, mostraven un grup que avançava gradualment cap a un so més contemporani i polit, però que mantenia elements de l'estil característic dels seus inicis. ''[[Tallulah]]'' (1987) i ''[[16 Lovers Lane]]'' (1988) varen ser els treballs més comercials del grup fins aquell moment, però van fracassar novament a l'hora d'entrar a les llistes de vendes. Després de sis discos, Forster i McLennan van disoldre el grup el 1989.