Regne d'Itàlia (edat mitjana): diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Minúscules
m Plantilles
Línia 90:
El poder creixent de les ciutats es va demostrar primerament durant el regnat de l'emperador de la [[dinastia Hohenstaufen]] [[Frederic I Barba-roja]] ([[1152]]-[[1190]]), qui va intentar restaurar l'autoritat imperial a la península i el va portar a un seguit de guerres amb la [[Lliga Llombarda]], una lliga de ciutats italianes del nord que, amb una victòria decisiva a la [[Batalla de Legnano]] en [[1176]], van forçar Frederic a reconèixer l'autonomia de les ciutats italianes.
 
El fill de Frederic, [[Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric VI]], aconseguí estendre l'autoritat dels [[Hohenstaufen]] a Itàlia amb la seva conquesta del normand [[Regne de Sicília]], que comprenia Sicília i tot el sud d'Itàlia. El fill d'Enric, [[Frederic II, emperador romanogermànic|Frederic II]], el primer emperador des del {{segle |IX}} amb base a Itàlia, intentava retornar a la tasca del seu pare de restaurar l'autoritat imperial al regne italià del nord, que mantenia una oposició feroç no només amb una Lliga Llombarda reformada, sinó també amb els papes, cada vegada més gelosos del seu regne temporal a la Itàlia central (teòricament una part de l'imperi), i preocupats per les ambicions universals dels emperadors Hohenstaufen.
 
Els esforços de Frederic II per portar tota Itàlia sota el seu control eren tan infructuosos com els del seu avi, i la seva mort el [[1250]] marcà el final definitiu del Regne d'Itàlia com a unitat política genuïna. Continuava havent conflictes a les ciutats italianes entre [[gibel·lins]] (seguidors imperials) i [[Güelfs i gibel·lins|güelfs]] (seguidors papals), però aquests conflictes cada vegada tenien menys relació amb als orígens de les rivalitats.