Diferència entre revisions de la pàgina «A»

4 octets eliminats ,  fa 4 mesos
m
Format de referències
m (Plantilles)
m (Format de referències)
|[[Fitxer:RomanA-01.svg|44x44px]]
|}
</center>La lletra A prové de la lletra [[Alfabet grec|grega]] [[alfa]] (Α α), que al seu torn prové de "[[ʾalp|alep]]" (Ф), la primera lletra de l'alfabet fenici. Alep podria provenir del [[pictograma]] del cap d'un bou en l'escriptura protosinaítica. Els [[Fenícia|fenicis]], precisament, van nomenar a aquesta lletra 'Aleph', que significa "[[bou]]" en fenici, per la seva semblança al capdavant d'un bou.<ref name="Coll">«A». </ref> La forma d'aquest pictograma procedeix de l'antiga escriptura [[hieràtic]]a egípcia, que representava el cap del [[Apis (déu)|déu Apis]] (un bou amb banyes), i que es mostra en la figura.
 
En l'idioma fenici i altres [[llengües semítiques]], alep representava una [[Oclusiva glotal sorda|oclusiva glotal.]] Quan els antics grecs van adoptar l'alfabet fenici, al no usar aquest so, van crear una adaptació d'aquest signe per representar la vocal /a/, i li van donar el nom similar de "alfa". En les inscripcions gregues primerenques després de l'edat fosca, que daten del segle VIII a. de C., la forma d'aquesta lletra s'assembla a la seva predecessora alep: Amb forma d'una "a" majúscula que descansa sobre el seu costat esquerre. Però en l'alfabet grec de temps posteriors generalment sembla una "a" moderna, si bé encara es distingeixen moltes varietats locals que es diferencien per l'escurçament d'una cama o el canvi d'angle de la barra que travessa el centre.
<br>
La segona formada simplement per un anell unit a un asta vertical per la part dreta.]]
Durant l'era romana eren variades les formes d'escriure la lletra "a"; l'estil que va prevaler va ser el monumental o lapidari, usat per a textos inscrits en pedra o altres mitjans "permanents". Per als mitjans peribles usats diàriament per utilitat, s'usava un estil que es va passar a anomenar «cursiva», que va sobreviure fins als nostres dies, existint avui la lletra majúscula cursiva, minúscula ''cursiva'' i minúscula semicursiva. També va haver-hi variants intermèdies entre l'estil cursiu i el monumental, en les quals s'inclou la primerenca cal·ligrafia semi-[[uncial]], la uncial i la posterior semi-uncial.<ref name="Americana">«A». </ref>
 
En caure l'[[Imperi Romà d'Occident]] ({{segle|V}}), van aparèixer moltes variants de la cursiva minúscula en l'est d'Europa. Entre aquestes es trobava la semicursiva minúscula d'Itàlia, l'escriptura merovíngia a [[França]], l'escriptura visigòtica a Espanya i la insular o semicursiva hiberno-saxona de [[Gran Bretanya]]. Al {{segle|IX}}, l'escriptura carolíngia, molt similar a la d'ara, va ser la predilecta en la producció de llibres, abans de l'arribada de la impremta.<ref name="Americana">«A». </ref>
 
En la Itàlia del {{segle|XV}} van néixer dues variants tipogràfiques conegudes avui dia. Ambdues, la "[[Cursiva|itàlica]]" i la "romana" van ser derivades de l'escriptura carolíngia. La forma itàlica de la "a" minúscula, usada en l'escriptura manual, consisteix en un anell o cercle pegat a un asta vertical per la dreta: "ɑ", anomenada "alfa llatina". Mentre que la majoria dels escrits "impresos" o no manuals usen l'estil romà, que consisteix en un petit bucle unit a un asta que es perllonga en un braç arquejat: "a" en tots dos estils l'A majúscula es manté inalterable: "A".<ref name="Americana">«A». </ref>
 
Aquestes dues '''formes''' van sorgir, ja que en l'escriptura manual grega, era comuna escriure la "a" majúscula unint la cama esquerra i la barra horitzontal amb un sol traç, formant un bucle; com queda demostrat en versió uncial mostrada més a baix. Moltes fonts de lletra van començar llavors a escriure verticalment la cama esquerra. En algunes d'aquestes, la cama dreta de la lletra es va convertir en un arc per la part de dalt i en unes altres només es va mantenir unit al bucle, que es va començar a escriure més arrodonit, resultant en les dues '''formes''' esmentades.
1.883.240

modificacions