Boeing B-52 Stratofortress: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Estandardització de plantilles
m →‎Desenvolupament: punts de milers
Línia 94:
El 5 de juny de 1946, el ''Model 462'' de Boeing, un avió d'[[ala (aeronàutica)|ala]] recta propulsat per sis [[motor aeronàutic|motors]] [[turbohèlice]] [[Lockheed J37|Wright T35]], un pes brut de 160000 kg i un radi de combat de 5010 km, va ser declarat com el vencedor del concurs.{{harvnp|Knaack|1988|pp=207–208}} El 28 de juny del mateix any, Boeing va rebre un contracte per 1,7 milions de [[US$|dòlars]] (de 1946) per construir una [[maqueta]] a escala completa del nou avió i realitzar l'[[enginyeria]] i les proves preliminars. No obstant això, l'octubre de 1946, la [[Força Aèria dels Estats Units|Força Aèria]] va començar a expressar la seva preocupació per la gran grandària de l'avió i la seva incapacitat per complir amb els requisits de disseny especificats. Com a resposta, Boeing va crear el ''Model 464'', una versió més petita de quatre motors amb un pes brut de 105000 kg, el qual va ser considerat acceptable, però només per un breu període.{{harvnp|Knaack|1988|p=208}}
 
Llavors, el novembre de 1946, el Sotscap d'Estat Major de l'Aire per a Investigació i Desenvolupament, el [[general]] [[Curtis LeMay]], va expressar el desig que tingués una velocitat de creuer de 645 km/h, que Boeing va respondre amb un altre avió de 140000140.000 kg. Al desembre d'aquest any, se li va demanar a Boeing que canviés el seu disseny a un bombarder quadrimotor amb una velocitat màxima de 645 km/h, un abast d'uns 1900019.000 km, i amb capacitat per portar [[arma nuclear|armes nuclears]]. L'avió podria arribar a pesar un màxim de 220000220.000 kg. Boeing va respondre amb dos models propulsats pels turbohèlice T35; el ''Model 464-16'', que era un bombarder exclusivament nuclear amb una càrrega útil de 45004.500 kg, i el ''Model 464-17'', que era un bombarder de propòsit general amb una càrrega útil de 4000040.000 kg. A causa del cost associat a adquirir dos avions especialitzats, la Força Aèria va seleccionar el ''Model 464-17'' amb l'acord que podria ser adaptat per a atacs nuclears.{{harvnp|Knaack|1988|p=209}}
 
=== Canvi dels requisits ===
[[Fitxer:Convair B-36 Peacemaker.jpg|miniatura|[[Convair B-36|Convair B-36 "Peacemaker"]], model que havia de substituir el B-52.]]
 
El juny de 1947, els requeriments militars van ser actualitzats i el ''Model 464-17'' ja no complia amb tots, no tenia suficient abast. Es feia obvi per a la Força Aèria que, fins i tot amb actualitzacions de rendiment, el ''XB-52'' seria obsolet ja al moment en què entrés en producció oferiria poca millora sobre el [[Convair B-36]], que hauria de substituir. Com a resultat, tot el projecte va ser paralitzat durant sis mesos. Durant aquest temps, Boeing va continuar perfeccionant el disseny obtenint com a resultat el ''Model 464-29'' amb una velocitat màxima de 730 km/h i un abast proper als 8.500 quilòmetres (50005.000 milles).{{harvnp|Knaack|1988|p=210}} El setembre de 1947, es va convocar el Comitè de Bombardeig Pesat (''Heavy Bombardment Committee'') per determinar els requeriments de rendiment per a un bombarder nuclear. Formalitzats el 8 de desembre de 1947, aquests demanaven una velocitat màxima d'uns 800 km/h i un abast d'uns 1300013.000 km, molt més enllà de les capacitats del ''464-29''.{{harvnp|Knaack|1988|pp=210–211}}
 
{{Imatge múltiple
Línia 109:
}}
 
La cancel·lació total del contracte de Boeing l'11 de desembre de 1947 es va evitar per una petició del seu president [[William McPherson Allen]],{{harvnp|Knaack|1988|p=212}} i el gener de 1948, Boeing va rebre instruccions d'explorar a fons les innovacions tecnològiques recents, incloent l'[[abastament en vol]] i l'[[ala voladora]]. Veient la poca estabilitat i els problemes de control que [[Northrop Corporation|Northrop]] havia experimentat amb els seus prototips de bombarder de tipus ala voladora [[Northrop YB-35|YB-35]] i [[Northrop YB-49|YB-49]], Boeing va insistir en un avió convencional, i l'abril de 1948 va presentar una proposta de 30 milions de dòlars (de 1948) per al disseny, el muntatge, i les proves de dos prototips ''Model 464-35''. Les noves revisions de les especificacions durant el 1948 van donar com a resultat un avió amb una velocitat màxima de 825 km/h a 1070010.700 m (3500035.000 peus), un abast de 11125 km, i un pes brut de 125000125.000 kg incloent els 45004.500 kg de bombes i els 7522575.225 [[litres]] de combustible.{{harvnp|Knaack|1988|p=213}}
{{clear}}