Maria I d'Escòcia: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m →Notes Etiqueta: editor de codi 2017 |
m →Notes Etiqueta: editor de codi 2017 |
||
Línia 121:
Aparentment, esperava que Elisabet I l'ajudés a recuperar el tron, {{sfnm | Fraser | 1994 | 1p = 369 | Guy | 2004 | 2p = 435 | Weir | 2008 | 3p = 434 | Wormald | 1988 | 4p = 174}} però la seva tieta era cautelosa i va ordenar una investigació sobre la conducta dels lords confederats i si ella era culpable de l'assassinat de Darnley. {{sfnm | Guy | 2004 | 1p = 430 | Weir | 2008 | 2p = 445}} A mitjans de juliol de 1568, les autoritats angleses van traslladar a Maria al [[castell de Bolton]], que estava lluny de la frontera escocesa, però no massa a prop de [[Londres]]. {{harvnp | Weir | 2008 | p = 444}} Una comissió d'investigació o «conferència», com se la coneixia, es va establir a York i, després, a [[Westminster]], entre octubre de 1568 i gener de 1569. {{sfnm | Fraser | 1994 | 1pp = 385 -390 | Wormald | 1988 | 2p = 174}} Mentrestant, a Escòcia, els seus seguidors es van enfrontar en una guerra civil contra el regent Moray i els seus successors. {{harvnp | Wormald | 1988 | p = 184}}
=== Les «cartes del cofre» ===
Maria es va oposar a ser jutjada per qualsevol tribunal, invocant la seva condició de «reina consagrada piadosament», i perquè l'encarregat de presentar l'acusació era el seu mig germà el [[Jaume Stuart |comte de Moray]], regent d'Escòcia durant la minoria d'edat del rei Jaume, el principal motiu era mantenir-la fora de país i als seus seguidors sota control. Maria no podia reunir-se amb aquests últims ni parlar en la seva defensa davant del tribunal. A més, no va voler participar en la investigació a York -va enviar representants en el seu lloc-, encara que de totes maneres la seva tieta va prohibir que assistís. {{Harvnp | Weir | 2008 | p = 447}} {{Refn | group = lower-roman | Més tard, va sol·licitar assistir a la conferència a Westminster, però la seva parenta va denegar el permís i els comissionats de l'acusada es van retirar de la investigació. Maria va refusar lliurar per escrit la seva defensa llevat que Elisabet I donés un veredicte de no culpabilitat. {{Harvnp | Weir | 2008 | pp = 461-463}}}} Com evidència en contra seva, Moray va presentar les denominades «cartes del cofre», {{sfnm | Guy | 2004 | 1p = 432 | Weir | 2008 | 2p = 464 | Wormald | 1988 | 3p = 175}} vuit missives sense signatura suposadament propietat de Maria dirigides a Bothwell, dos certificats de matrimoni i un o diversos [[sonet]]s amorosos, {{sfnm | Guy | 2004 | 1p = 397 | Wormald | 1988 | 2p = 176}} que, segons Moray, es van trobar en un cofre de plata daurada d'aproximadament un peu (30 cm) de llarg i decorat amb el [[monograma]] reial del mort Francesc II de França. <ref> {{cita llibre | idioma = francès | cognom = Robertson | nom = Joseph | any = 1863 | títol = Inventaires de la Royne d'Ecosse | ubicació = Edimburg | editorial = Bannatyne Club | oclc = 162600361 | pàgina = {{versaleta | LVIII}}}} </ref> {{harvnp | Guy | 2004 | p = 432}} L'acusada va negar haver-les escrit i va mantenir que, com la seva lletra no era difícil de reproduir, {{sfnm | Fraser | 1994 | 1p = 407 | Weir | 2008 | 2p = 221}} eren falsificacions. {{Sfnm | Guy | 2004 | 1p = 435 | Weir | 2008 | 2pp = 446-447}} Els documents resultaven crucials per als acusadors perquè demostrarien la seva complicitat en l'assassinat de Darnley. {{sfnm | Guy | 2004 | 1p = 395 | Weir | 2008 | 2pp = 453, 468}} El líder de la comissió d'investigació, el duc de Norfolk, les va descriure com cartes «horribles» i [[balada|balades]] «diverses i afectives», mentre que alguns membres de la conferència van enviar còpies a la reina anglesa, insistint en el fet que, si eren autèntiques, provarien la culpabilitat de la seva neboda. {{sfnm | Bain | 1900 | 1p = 527 | Weir | 2008 | 2pp = 451-452}}
La validesa probatòria de les cartes ha estat font de controvèrsia entre els historiadors, per als que és impossible verificar-les, ja que els originals, escrits en francès, probablement van ser destruïts l'any 1584 per Jaume VI, {{sfnm | Bingham | 1995 | 1p = 193 | Weir | 2008 | 2p = 465 | Wormald | 1988 | 3p = 176}} mentre que les còpies -en francès o traduïdes a l'anglès- que encara es conserven no conformen un tot complet. Hi ha transcripcions impreses incompletes en anglès, escocès, francès i llatí des de la dècada de 1570. {{Sfnm | Fraser | 1994 | 1p = 392 | Weir | 2008 | 2pp = 466-467}} Altres documents examinats són el certificat de divorci de Bothwell i Jean Gordon. El comte de Moray havia enviat un missatger al setembre a Dunbar per obtenir una reproducció de les actes dels registres de la ciutat. <ref> {{cita llibre | idioma = anglès | cognoms-editor = McInnes | nom-editor = Charles Thorpe | any = 1970 | títol = Accounts of the Lord High Treasurer of Scotland. A.D. 1566-1574 | volum = XII | ubicació = Edimburg | editorial = General Register Office | oclc = 462615237 | pàgina = 145}} </ref>
Els seus biògrafs -Antonia Fraser, Alison Weir i John Guy, entre d'altres- han arribat a la conclusió que probablement els documents eren falsificacions, {{sfnm | Guy | 2004 | 1pp = 400, 416 | Weir | 2008 | 2pp = 465- 474}} que es van inserir passatges incriminatoris en cartes genuïnes {{sfnm | Fraser | 1994 | 1pp = 396-397 | Guy | 2004 | 2pp = 400-404, 408-412, 416 | Weir | 2008 | 3pp = 465-474}} o que les missives van ser escrites per Bothwell per una altra persona o per María a una altra persona. {{sfnm | Fraser | 1994 | 1pp = 287, 396-401 | Guy | 2004 | 2pp = 404, 410, 420-426}} Guy va assenyalar que les cartes són inconnexes i que el llenguatge i la gramàtica francesa emprats en els sonets són massa rudimentaris per a algú amb l'educació que va tenir ella. {{harvnp | Guy | 2004 | pp = 399, 401-417}} Tot així, certes frases de les cartes -com versos en l'estil de [[Pierre de Ronsard |Ronsard]] - i algunes característiques en la redacció serien compatibles amb els escrits coneguts de Maria. <ref> {{cita llibre | idioma = anglès | cognoms = Thomson | nom = George Malcolm | any = 1 967 | títol = The crime of Mary Stuart | ubicació = Londres | editorial = Hutchinson | pàgines = 148-153, 159-165 | isbn = 978-0-090-81730-6 | oclc = 647.680.906}} </ref>
[[Imatge: Thomas Howard 4th Duke of Norfolk 1565.jpg | miniatura | El duc de Norfolk fou el president de la comissió d'investigació de les «cartes del cofre». Posteriorment va ser executat per [[alta traïció]] contra la Corona.]]
Les «cartes del cofre» no van aparèixer públicament fins a la conferència de 1568, tot i que el consell privat escocès ja les havia vist el desembre de 1567. {{sfnm | Fraser | 1994 | 1p = 352 | Wormald | 1988 | 2pp = 171, 176}} Maria va ser pressionada a abdicar i va estar captiva durant gairebé un any a Escòcia. Per assegurar la seva reclusió i forçar l'abdicació, els documents mai van arribar a fer-se públics. Wormald va considerar que aquesta reticència per part dels escocesos a mostrar les cartes i propiciar la seva destrucció l'any 1584 constitueix, independentment del seu contingut, una prova que contenien evidències reals contra la reina, {{sfnm | Weir | 2008 | 1p = 470 | Wormald | 1988 | 2pp = 177-178}} mentre que Weir va argüir que demostren que els lords escocesos van necessitar temps per fabricar-les. {{harvnp | Weir | 2008 | p = 471}} Almenys alguns dels contemporanis de Maria que van llegir les cartes no tenien dubtes que eren autèntiques; entre ells hi havia el duc de Norfolk, {{sfnm | Weir | 2008 | 1p = 453 | Williams | 1964 | 2pp = 137-139}} qui en secret va conspirar per casar-se amb ella en el transcurs de la investigació, encara que després ho negaria quan Elisabet I va al·ludir als seus plans de matrimoni: «mai diria que es casaria amb una altra persona algú que ni tan sols està segur al seu coixí». {{sfnm | Weir | 2008 | 1p = 459 | Williams | 1964 | 2p = 141}}
La majoria dels comissionats, després d'un estudi del contingut i una comparació de mostres de la cal·ligrafia de l'acusada, van reconèixer les cartes com genuïnes. {{Harvnp | Weir | 2008 | pp = 475-476}} Com possiblement hauria desitjat, Elisabet I va concloure la investigació amb un veredicte que no provava res ni contra els lords confederats ni contra la seva neboda. {{sfnm | Fraser | 1994 | 1p = 390 | Weir | 2008 | 2p = 481}} Per raons sobretot polítiques, no desitjava condemnar d'assassinat a Maria ni tampoc «absoldre-la», de manera que mai hi va haver cap intenció real de procedir per via judicial. A la fi, el comte de Moray va tornar a Escòcia com a regent, mentre la detinguda va romandre sota custòdia a Anglaterra. Elisabet I havia aconseguit sostenir al poder un govern protestant a Escòcia sense haver de condemnar ni alliberar la seva sobirana legítima. {{Harvnp | Weir | 2008 | p = 481}} Segons l'opinió de Fraser, va ser un dels «judicis» més estranys en la història del dret anglès: es va concloure sense trobar culpable a cap de les parts, ja que una va tornar a Escòcia i l'altra va romandre presa. {{harvnp | Fraser | 1994 | p = 391}}
== Notes ==
| |||