Vauxhall Gardens: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Revisió parcial format. Desfet enllaç erroni a wikidata amb Vauxhall Gardens (New York City) |
Revisió parcial format, + imatges, + referències |
||
Línia 18:
== Història ==
[[Fitxer:Thomas Rowlandson - Entrance to Vauxhall Gardens.jpg|thumb|Entrada als Vauxhall Gardens per [[Thomas Rowlandson]]]]
Es creu que els jardins es van obrir just abans de la Restauració de 1660, anteriorment eren propietat de Jane Fauxe, o Vaux, vídua, el 1615. Mentre que John Nichols, a ''History of Lamberth Parish'' (Història de la parròquia de Lamberth), especula que ella era la vídua de Guy Fawkes, executat el 1606, John Timbs, a ''Curiosities of London'' (Curiositats de Londres), afirma que no existia aquesta connexió i que el nom Vaux deriva d'un tal Falkes de Breauté, un mercenari que treballava per al rei Joan qui va obtenir els terrenys per casament. Es diu que Jane és la vídua de John, un viticultor. Potser el primer registre que es té és la descripció d'una visita que
A Vauxhall, Sir Samuel Morland va construir una bonica sala
Un plànol de 1681 mostra l'element central circular plantat amb arbres i arbustos, i les avingudes formals que continuarien sent una característica mentre duressin els Jardins. Sir [[John Hawkins (autor)|John Hawkins]], en la seva Història General de la Música (1776), diu:
La casa sembla haver estat reconstruïda des de l'època en què el Sir Samuel Morland hi vivia. Cap el 1730 el senyor Jonathan Tyers es va convertir en el seu resident. Li pertanyia un gran jardí amb nombrosos arbres senyorials plantats, distribuïts per camins ombrívols, per això li van donar el nom de Jardins de Primavera. La casa es va convertir en taverna o lloc d'oci, molt freqüentada pels votants del plaer. El senyor Tyers els va inaugurar amb un anunci d'un Ridotto al Fresco, un terme que la gent d'aquest país desconeixia fins aleshores. Aquestes entreteniments es van repetir durant tot l'estiu, i nombroses persones anaven a participar. Això va engrescar al propietari a fer del seu jardí un lloc d'entreteniment musical, per cada nit durant la temporada d'estiu. Amb aquesta finalitat, va fer una gran despesa en la decoració dels jardins amb pintures; va contractar una banda d'excel·lents músics; emetre bitllets de plata a una guinea cadascun per a l'admissió, i en rebre molts ànims, va instal·lar un òrgan en l'orquestra, i, en una part conspícua de jardí, va erigir una bella estàtua del Sr. Händel.
Linha 29 ⟶ 30:
== Els Jardins de Primavera i el rococó a Anglaterra ==
[[Fitxer:Vauxhall_Gardens_-_plan_-_1826.jpg|miniatura|412x412px|Pla dels Vauxhall Gardens, 1826]]
Els Jardins de Primavera van ser el vehicle més destacat a Anglaterra per a l'exhibició pública del nou estil [[rococó]]. La representació pictòrica més antiga dels Jardins de Primavera de Tyers, a Vauxhall, és el "Ventall de Vauxhall" (1736), un aiguafort imprès en blau dissenyat per enganxar-lo a un ventall; mostra els primers grups de pavellons, amb un sobri gust clàssic, però els interiors de les llotges per sopar les van pintar membres de l'Acadèmia de Hogarth de St. Martin 's Lane, entre els quals destaca Francis Hayman. Hayman va proporcionar la majoria dels temes, que estudiants i assistents van executar ràpidament; Hubert Gravelot va proporcionar dissenys per a altres dos, i els dissenys de Hogarth es van posar en servei en còpies esborrades precipitadament que omplien la part posterior de cada caixa. En una hora determinada, totes les pintures es van baixar alhora, per oferir certa seguretat a les companyies en el sopar i un teló de fons adequat, va pensar un observador, per a les belleses vives de Londres. Frederic, el Príncep de Gal·les, que havia vingut a Anglaterra amb el seu pare Jordi II el 1728 i que era un destacat mecenes del Rococó, es va interessar prou pels jardins perquè el seu propi pavelló es construís des del primer moment. La primera escultura totalment rococó erigida als Jardins de Primavera,Vauxhall, va ser la "Tenda Turca" que encara era una novetat el 1744; "aquesta fantàstica estructura va introduir aquest element d'impermanència frívola que va esdevenir tan característic de Vauxhall", va remarcar David Coke. Durant la dècada de 1740, es van sumar altres exemples de la chinoiserie del rococó i, sobretot, la Rotonda, amb la decoració interior del rococó més vista a Anglaterra, dissenyada per George Michael Moser, un altre membre de l'Acadèmia de Sant Martin's Lane; els ornaments van ser "Executats per francesos i italians", va assenyalar George Verture.
Linha 36 ⟶ 38:
Milers de llums il·luminaven els camins principals de nit. Amb el temps, es van afegir més funcions i atractius: llotges per sopar addicionals, una sala de música, un pavelló xinès, una orquestra gòtica amb cinquanta músics, i ruïnes, arcs, estàtues i una cascada. Des del principi es va introduir un preu d'admissió i més tard James Boswell va escriure:
{{Cita|Els Jardins de
Els "passejos foscos" o "passejos propers" no il·luminats es coneixien com a lloc d'aventures amoroses. Thomas Brown a "''Works Serious and Comical in Prose and Verse''" ("Obres serioses i divertides en prosa i en vers") (1760) diu: les dames que tenen la inclinació a ser privades, gaudeixen del plaer en els estrets passejos dels Jardins de Primavera, on es troben ambdós sexes, i es serveixen mútuament de guies per perdre's; i les giragonses i voltes als petits erms són tan intricats que fins i tot les mares més expertes sovint s'han perdut buscant les seves filles".
Una bona part de l'entreteniment l'oferia la mateixa companyia ben vestida. Les pauses entre les peces de música eren prou llargues com per donar temps a la multitud per circular altre cop pels
{{Cita|Aquestes entreteniments, que comencen el mes de maig, continuen cada nit. Reuneixen a persones de tot rang i condició; i entre elles, un nombre considerable de dones, els encants de les quals només els falta aquest aire alegre, que és la flor i la quinta essència de la bellesa. Aquests llocs també serveixen de punt de trobada tant per als negocis com per a la intriga. Formen, per dir-ho així, camarilles privades; allí es veuen pares i mares, amb els seus fills, gaudint de la felicitat domèstica enmig de diversions públiques. Els anglesos afirmen que entreteniments com aquests mai poden subsistir a França, a causa de la frivolitat de la gent. És cert que els de Vauxhall i Ranelagh, que només els protegeixen la decència exterior, es fan sense els tumults i el desordre, que sovint pertorben les diversions públiques de França. No sé si els anglesos són els guanyadors; l'alegria que semblen buscar en aquests llocs no es dibuixa en les seves cares; semblen tan seriosos a Vauxhall i Ranelagh com al banc, a l'església, o a un club privat. Totes les persones que hi ha semblen dir, allò què va dir un jove noble anglès al seu senyor: Estic tan alegre com hauria d'estar?}}
El nom nou de Jardins de Vauxhall, que ja eren d'ús comú des de feia temps, es va fer oficial el 1785. Després de l'època de Boswell, el preu d'admissió va augmentar constantment: a dos xílings el 1792, tres i sis penics a principis del segle XIX, i 4/6 a la dècada de 1820.<ref>{{cite web |url=https://www.britishmuseum.org/explore/highlights/highlight_objects/cm/s/season_ticket_for_vauxhall_ple.aspx |title=Season Ticket for Vauxhall Pleasure Gardens |publisher=British Museum |access-date=17 May 2015}}</ref> També es venien tiquets de temporada. L'entreteniment d'aquest període incloïa pujar a globus aerostàtics, focs artificials i funàmbuls. El 1813 hi va haver una festa per celebrar la victòria a la Batalla de Vitòria, i el 1827 es va recrear la [[Batalla de Waterloo]] amb 1.000 de soldats.
El col·laborador de l'enciclopèdia d'Edimburg (edició de 1830) comenta que:
{{Cita|La gran atracció del jardí sorgeix per estar esplèndidament il·luminat de nit amb unes 15.000 làmpades de vidre. En estar penjades amb gust exquisit entre els arbres que voregen els passejos, produeixen una impressió similar a la que provoca la lectura d'algunes de les històries de Les mil i una nits. En algunes ocasions hi ha hagut més de 19.000 persones, i aquesta munió de gent, la majoria ben vestida, vista en relació amb els passejos il·luminats, contribueix al brillant i sorprenent efecte de tota l'escena.}}
[[Charles Dickens]] va escriure sobre una visita diürna als jardins de Vauxhall, a Sketches de Boz, publicada el 1836:
{{Cita|Vam pagar el nostre xíling a la porta, i després vam veure per primera vegada, que l'entrada, si és que havia tingut una mica de màgia, ara estava decididament desencantada, sent, de fet, no res més que una combinació de taulers pintats barroerament i serradures. Mentre passàvem a corre-cuita, vam fer una ullada a l'orquestra i a la llotja de sopar, només les vam reconèixer i això va ser tot. Vam girar les nostres passes cap al terreny del focs artificials; allà, com a mínim no quedaríem decebuts. Hi vam arribar, i ens vam quedar pal plantats al lloc amb mortificació i la sorpresa. I allà hi era, la Torre Morisca, aquell cobert de fusta amb una porta al centre, i taques de color carmesí i groc, com una caixa gegantina de rellotges! El lloc on, nit rere nit, havíem vist a l'impertèrrit Sr. Blackmore realitzar la seva terrorífica ascensió, envoltat de flames de foc i de estrèpits d'artilleria, i on les blanques vestidures de Madame Nosequi (ara hem oblidat fins i tot el seu nom), que va dedicar noblement seva vida a la fabricació dels focs artificials, s'havien vist tan sovint onejar a el vent, mentre invocava una llum vermella, blava o de color de festa per il·luminar el seu temple!<ref name="Dickens"> {{cite book |url=https://books.google.com/books?id=Be4tAAAAYAAJ&q=Charles+Dickens+Vauxhall+Boz&pg=RA1-PA75|last=Dickens |first=Charles|title=Sketches by Boz |publisher=Lea and Blanchard|location=Philadelphia|year=1836 |page=75}}</ref>}}
Els Jardins apareixen en altres obres literàries. Són l'escenari d'un breu però crucial punt d'inflexió en la fortuna de l'antiheroïna Becky Sharp a la novel·la de [[William Makepeace Thackeray|Thackeray]], Vanity Fair, del segle XIX, i també un escenari de la seva novel·la Pendennis. [[Thomas Hardy]] ambienta escenes de la seva obra ''The Dynasts'' als Jardins. A Cecilia de Frances Burney els Jardins és el lloc on el personatge del senyor Harrell es suïcida.
Els jardins han passat per diverses mans. El 1840, els propietaris van fer fallida i els jardins van tancar. L'any següent van reobrir, i de nou el 1842 sota nova direcció, però el 1859 van tancar definitivament.
Linha 61 ⟶ 63:
Els Jardins de Plaer de Vauxhall són avui un parc de la ciutat. El parc es va obrir el 1976 i originalment el van anomenar Jardí de Primavera, però va el van rebatejar com a Jardins de Plaer de Vauxhall el 2012.
També hi ha la Granja de la ciutat de Vauxhall, així com arbres de fulla caduca i horts. Els noms dels carrers del lloc fan referència als històrics Jardins de Vauxhall, com
== Vegeu també ==
Linha 88 ⟶ 90:
== Referències ==
{{MR|data=2021}}
{{referències}}
* David Coke, "Vauxhall Gardens", Rococo: Art and Design in Hogarth's England (London: al Museu Victòria i Albert) 1984:75–81. (Jardins de Vauxhall, Rococó: art i disseny a Hogarths, Anglaterra)
* Ilias Chrissochoidis, "'hee-haw ... llelujah': Händel entre les Cendres de Vauxhall (1732)", música del segle divuit 7/2 (setembre 2010), 221–262.
Linha 103 ⟶ 106:
*[http://www.vauxhallgardens.com/ Website on Vauxhall Gardens from David Coke, FSA, a curator and expert on the pleasure gardens] {{en}}
*[http://www.vauxhallandkennington.org.uk/sgdetail.shtml The Vauxhall Pleasure Gardens Detailed History] from vauxhallandkennington.org.uk {{en}}
*
* {{
|publisher = [[Victoria and Albert Museum]]
|url = http://www.vam.ac.uk/content/videos/m/music-from-spring-gardens,-vauxhall/
|
|work = British Galleries
|access-date = 4 February 2009
|url-status
|archive-url = https://web.archive.org/web/20121011051604/http://www.vam.ac.uk/content/videos/m/music-from-spring-gardens,-vauxhall/
|archive-date = 11 October 2012
| |||