Illa de Zacint: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Tipografia
m Diacrítics
Línia 38:
Va caure sota domini de [[Regne de Macedònia|Macedònia]] vers el [[217 aC]], amb el rei [[Filip V de Macedònia]]. El [[211 aC]] el pretor romà M. Valeri Laví va ocupar la ciutat de Zakynthos amb excepció de la ciutadella però for retornada a Macedònia. El [[208 aC]] va ser inclosa a [[Athamània]] sota el govern conjunt de Filip de Megalòpolis i Hierocles d'Akragas que va durar fins al [[191 aC]] en què es va integrar a la [[Lliga Aquea]], però els macedonis la van cedir llavors a Roma. Duran les guerres mitridàtiques fou atacada pel general [[Arquelau (general)|Arquelau]], que fou rebutjat.
 
Va pertànyer a l'[[Imperi Romà]] i després al [[Imperi Romà d'Orient|romà d'Orient]]. El [[1185]] fou ocupada pel pirata [[Margaritone de Brindisi]], al servei dels normands de [[Sicília]] però nascut a l'illa. El [[1194]] l'emperador [[Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric IV]] va ocupar Nàpols i Margaritone, que des del [[1192]] havia estat nomenat comte de Malta, fou empresonat. Enric IV va reconèixer la sobirania de Zante (i Cefalònia) Bizanci però la possessió de l'illa (i de Cefalònia i Corfú) fou conservada pels gendres de Margaritone (a Cefalònia i Zante per [[Ricard Orsini]] i a Corfú per Leone Vetrano). Els Orsini foren reconeguts el [[1205]] com a comtes de [[Cefalònia]] i senyors de Zante al caure l'Imperi com a feudataris de Venècia, i es van imposar després de lluitar amb un pretendent feudatari de l'Imperi LLatí el [[1224]]. Després foren dèspotes d'[[Despotat de l'Epir|Epir]], i el [[1324]] Margarita Orsini va rebre la meitat de la senyoria de l'illa en féufeu de [[Nàpols]] i el [[1328]] el seu marit [[Guillem II Tocco]] (un noble napolità amb qui s'havia casat vers el [[1311]]) en va rebre la investidura per dret uxori i va governar l'illa fins al [[1357]]; el [[1358]] a la mort de [[Nicèfor II Àngel-Comnè|Nicèfor II d'Epir]] (fill de [[Joan II Orsini]], que tenia l'altra meitat de Zante i tota Cefalònia) els seus drets van passar a [[Lleonard I Tocco]], fill de Guillem II i de Margarita. El [[1386]] l'alta sobirania va retornar a Venècia i els [[Tocco]] van continuar com a senyors amb [[Carles I Tocco]] (1381-1429), [[Carles II Tocco]] (1429-1448), [[Lleonard III Tocco]] (1448-1479, sota regència de la mare del 1448 al 1460) i [[Antoni Tocco]] (1481-1485), menys des del 1479 al 1481 en què fou ocupada pels otomans. Venècia va annexionar l'illa i la va dominar després del [[1485]] pagant un tribut anual al sultà per Zante i [[Cefalònia]], que es va satisfer fins al 1699. En aquestos anys va patir algunes incursiosn navals otomanes, destacant al {{segle|XVI}} les dirigides per Khayr al-Din Pasha, Torghud Pasha i Uludj Ali.<ref> W. Miller, ''The Ionian Islands under Venetian rule'', 1928</ref> Els illenca van participar en la [[batalla de Lepant (1571)]]. El 1770 foren instigats a revoltar-se pels russos.
 
Del [[1797]] al [[1799]] fou ocupada per França a la que havia estat cedida pel [[Tractat de pau de Campo Formio]] el [[17 d'octubre]] de [[1797]] i fou inclosa ([[7 de novembre]] de [[1797]]) al [[departament de la Mar Egea]] (que incloïa també les illes Kythira, Stofadhes, i Karaiskakis). El [[23 d'octubre]] de [[1798]] fou ocupada pels russos amb suport dels otomans. El cap local Antoni Martinegos va assolir el control de l'illa i quant es va proclamar la [[república de les Set Illes]] sota protecció conjunta de russos i otomans ([[2 d'abril]] del [[1800]]), no la va voler reconèixer i va romandre rebel a l'illa fins al [[1807]]. El [[20 de juliol]] de [[1807]] l'illa, junt amb les altres illes Jòniques i els ports continentals, fou cedida a França que la va annexionar el [[13 de setembre]] de [[1807]] i el [[8 d'octubre]] de [[1809]] la va unir a les [[Províncies Il·líriques]]. El [[16 d'octubre]] de [[1809]] els britànics van ocupar Zante i després les altres illes (1809-1810) i el [[5 de novembre]] de [[1815]] es va proclamar la [[república Federal de les Illes Jòniques]] sota protectorat dels poders i ''de facto'' protectorat britànic.