Alfabet àrab: diferència entre les revisions

L'alfabet àrab va sorgir cap al {{segle|IV}} d'una evolució de l'[[alfabet nabateu]], que prové de la variant siríaca de l'[[alfabet arameu]], i aquesta variant deriva de l'[[alfabet fenici]]. El text més antic conegut de l'alfabet àrab és una inscripció de finals del [[segle IV]] trobada a la muntanya de Jabal Ramm (a 50 km a l'est d'[[Àqaba]], [[Jordània]]), però el primer que l'utilitza plenament és un document trilingüe ([[grec]], siríac i àrab) de l'any [[512]] trobat a [[Zebed]] ([[Síria]]). D'abans de l'arribada de l'Islam es conserven pocs textos en alfabet àrab; només es conserven cinc inscripcions de les quals no hi ha cap dubte (tot i que algun altre text podria ser preislàmic). Al {{segle|VII|s}} es van afegir punts al damunt i a sota de les lletres per diferenciar-les, la llengua aramea tenia menys [[fonema|fonemes]] que l'àrab i les 15 lletres aramees havien de servir per als 28 sons de l'àrab, amb les consegüents ambigüitats. El document més antic conservat que utilitza aquests punts és també el [[papir]] àrab més antic, denominat PERF 558, i datat a l'abril del [[643]]. Però aquest sistema per diferenciar els sons no va ser obligatori fins molt més tard. A la segona meitat del {{segle|VII}} es va introduir la ''hamza'', precedint la invenció de l'[[alfabet siríac]] i la vocalització tiberienca de l'hebreu. Cap al {{segle|VIII}} es va alterar l'ordre de les lletres, que van ajuntar-se per afinitat de forma. També es van afegir signes vocàlics i diacrítics per facilitar la lectura i eliminar parcialment les ambigüitats, inicialment utilitzant un sistema de punts vermells. Segons algunes fonts la seva utilització es va expandir a instàncies del governador [[Omeia (llinatge)|omeia]] de l'[[Iraq]], [[Alal-Hajjaj ibn Yússuf]]. Un punt damunt de la consonant volia dir una ''a''; un punt sota la consonant una ''i'', un punt damunt de la línia una ''u'' i punts dobles volien dir la nunació. Tanmateix, aquest sistema també provocava certa confusió amb els punts de les lletres i uns 100 anys més tard s'adoptaria l'actual sistema de diacrítics (''fatha'' ([a]), ''kasra'' ([i]), ''damma'' ([u, o]), ''sukun'' (absència de vocal) i elsel ''tanwiintanwín'' per a la ''nunació'' o geminació).

Quan l'alfabet àrab es va expandir per països que tenien altres llengües amb sons no presents a l'àrab es van inventar noves lletres per representar aquests sons. Una de les alteracions més habituals va ser la utilització de tres punts a sobre o a sota. Per exemple <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|پ</span>}} per al so [p] i <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|چ</span>}} per al so [tʃ] presents a l'[[urdú]], [[persa]] i [[kurd]] o <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|گ</span>}} per a representar el so [ɡ] del persa i el kurd.

¹: Les lletres àrabs canvien de forma en contacte amb altres lletres. En les columnes "«Inicial"», "«Medial"» i "«Final"» es mostren aquests canvis depenent si la lletra va precedida i/o seguida d'una altra lletra (en la mateixa paraula). També s'hi mostren els traços ascendents i descendents respecte a la línia base d'escriptura.

³: Vegeu "«Lletres especials"».

⁴: Vegeu "«Lletres ''solars'' i ''lunars»''".

| ʾalifàlif ''madda''

* L{{'}}''àlif''. Per ellaell mateixamateix no té valor fonètic. Té unes altres funcions, com ara:

** Fer de suport al diacrític que indica vocalització en paraules que comencin per "«vocal"».

** Fer de suport a la ''hamza''.

*** La ''hamza'' (''hamza al qaṭ-qat'' o hamza‘hamza de separacióseparació’) (<span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|ء</span>}}). Representa una parada glotal {{IPA|[ʔ]}} amb un valor consonàntic. Originalment aquesta funció la feia l{{'}}''àlif''. No s'uneix a les lletres anteriors ni posteriors (és a dir, sempre la trobem en la seva forma "«aïllada"»). Pot escriure's sobre la línia base d'escriptura, o sobre una lletra que li faci de suport (''àlif'': <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|أ</span>}}, ''waaw''waw: <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|ؤ</span>}} o ''iaa''ya <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|ئ</span>}}). En el cas de la ''iaa''ya aquesta perd els dos punts, però cal no confondre-la amb l{{'}}''àlif maqsuura''maqsura''. En el cas de l{{'}}''àlif'' també pot anar a sota: <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|إ</span>}}.

*** La ''hamza al waṣla-wasla'' (hamza‘hamza d'unióunió’) només apareix a principi de paraula i sobre ''alif'',àlif: <span style="font-size:250%{{Lang|ar|ﭐ}};">ﭐ</span>), indica l'elisió de l{{'}}''alif''àlif (és a dir, que esdevé muda i no es pronuncia).

* L{{'}}''àlif maqsuura'' o ''àlif leinamaqsura'' (<span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|ى</span>}}). Té la forma d'una ''iaa'''ya sense els dos punts, però realment és un ''àlif''. Només va al final de la paraula.

* La ta ''taa' marbuutamarbuta'' (<span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|ة</span>}}). Va sempre (unida o aïllada) a final de paraula. S'escriu com una ''haa''ha amb dos punts a sobre (els de la ''taa''ta). Normalment s'usa per a indicar la terminació del femení. Quan es vocalitza es pronuncia com la ''taa''ta i quan no es vocalitza (cosa que sol passar amb les consonants que tanquen una frase) es pronuncia com la ''haa''ha.

[[Fitxer:Typografie lam alif-ligatuur.png|miniatura|Les lletres ''laam''lam (dreta) +i ''alif''àlif (esquerra), en aquest ordre, originem una lligadura lingüística.]]

LaEl ''laam'lam-àlif'' (<span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|ﻻ</span>}}). Nono és una lletra, és la forma que adopten la ''laam''lam i l{{'}}''àlif'' quan van unidesunits en aquest ordre. Hi ha altres parelles de lletres que formen "«dígrafs"» o '''lligadures''' en ajuntar-se, però <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|ﻻ</span>}} és l'únic obligatori. Les altres lligadures són sempre opcionals i tenen una funció estètica.

* (aïllada) ''lām''lam + ''alif''àlif (''lā'' [laː]):

* (final o medial) ''lām''lam + ''alif'' (''lā'' [laː]):

|style="line-height:180%;padding:10px;">|<span style="font-size:200%;">{{Lang|ar|ﰈ</span><br />&nbsp;}}

|style="line-height:180%;padding:10px;">|<span style="font-size:200%;">{{Lang|ar|ﰉ<span><br />&nbsp;}}

|[aː] <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|ﻯ</span>}} + [b] <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|ب</span>}}

|style="line-height:180%;padding:10px;">|<span style="font-size:200%;">{{Lang|ar|ﰎ<span><br />&nbsp;}}

|style="line-height:180%;padding:10px;">|<span style="font-size:200%;">{{Lang|ar|ﱁ</span><br />&nbsp;}}

|style="line-height:180%;padding:10px;">|<span style="font-size:200%;">{{Lang|ar|ﰲ</span><br />&nbsp;}}

|style="line-height:180%;padding:10px;">|<span style="font-size:200%;">{{Lang|ar|ﷲ</span>}}

|(Déu) [Allāh] <span style="font-size:150%;">{{Lang|ar|الله</span>}}

[[Fitxer:00-Taschdid.png|miniatura|La ''xadda''.]]

La [[geminació]] consisteix a l'allargament d'un so amb dos moments successius de tensió separats per una distensió intermèdia. En àrab es fa servir un signe diacrític especial per a marcar la presència d'una geminació, aquest signe, denominat ''xadda'', és similar a la lletra grega "{{Lang|el|ω"}} i es posa sobre la consonant afectada per la geminació. Per exemple {{Lang|ar|هِرّة}} ([hirrahhirra], gat‘gat’).

Per a indicar l'"«obertura"» de les lletres en ser pronunciades, hom hi posa una sèrie de signes diacrítics:

* La ''fatha'' ({{àrabLang|ar|بَ}}, a l'exemple es mostra sobre la ''baa'''ba) indica una vocalització oberta {{IPA|[a]/[æ]}}.

* La ''kasra'' ({{àrabLang|ar|بِ}}) és l'única que va sota la lletra en qüestió, i indica una vocalització més aviat tancada i frontal {{IPA|[i]/[e]}}.

* La ''damma'' ({{àrabLang|ar|بُ}}) indica una vocalització més aviat tancada i posterior {{IPA|[u]/[o]}}.

* El ''sukun'' ({{àrabLang|ar|بْ}}) indica que la consonant s'emet sense cap so vocàlic.

* Els ''tanwiintanwín'' de ''fatha'' ({{àrabLang|ar|بً}}), ''kasra'' ({{àrabLang|ar|بٍ}}) o ''damma'' ({{àrabLang|ar|بٌ}}). Són els mateixos diacrítics duplicats. Indiquen indeterminació en un substantiu i només van a final de paraula. En ser pronunciats, a la vocalització corresponent se l'hi afegeix el so {{IPA|[n]}}.

* Per a allargar la ''fatha'' s'hi afegeix un ''àlif'': ({{àrabLang|ar|با}}) {{IPA|[baː]}}.

* Per a allargar la ''kasra'', una ''iaa'''ya: ({{àrabLang|ar|بي}}) {{IPA|[biː]}}.

* Per a allargar la ''damma'', una ''waaw''waw: ({{àrabLang|ar|بو}}) {{IPA|[buː]}}.

=== Lletres ''«solars''» i ''«lunars''» ===

A la meitat de les 28 lletres de l'alfabet bàsic (marcades amb groc en la taula superior), hom les ha batejat com a "«solars"» i a l'altra meitat com a "«lunars"». Aquesta distinció no respon a cap raó [[Astronomia|astronòmica]] o [[Astrologia|astrològica]], sinó a les paraules que es fan servir com a model de comportament.

Les lletres solars, reben el seu nom perquè la paraula-exemple d'aquest grup és {{àrabLang|ar|شمس}} (sol‘sol’). Quan es determina amb l'article ({{àrabLang|ar|ال}}), la primera consonant de la paraula, {{àrabLang|ar|ش}}, en entrar en contacte amb la {{àrabLang|ar|ل}} de {{àrabLang|ar|ال}}, l'assimila. Llavors, en comptes d'{{IPA|[al'ʃams]}} hom pronuncia {{IPA|[a'ʃːams]}}. Per marcar aquesta geminació de la {{àrabLang|ar|ش}}, aquesta agafa una {{àrabLang|ar|ّ}} (vegeu més amunt, a "«Vocalització"», apartat de la ''xadda''). Així, {{àrabLang|الشّمسar|شمس}} {{IPA|[ʃams]}} <math>\Rightarrow</math> {{àrabLang|شمسar|الشّمس}} {{IPA|[al'ʃams]}}.

Les lletres lunars són les que no tenen aquest comportament: no hi ha assimilació de la {{àrabLang|ar|ل}} (es pronuncia) i per tant tampoc no hi ha geminació. En aquest cas la paraula-exemple és {{àrabLang|ar|قمر}} (lluna‘lluna’). Així, {{àrabLang|ar|قمر}} {{IPA|['qamar]}} <math>\Rightarrow</math> {{àrabLang|ar|القمر}} {{IPA|[al'qamar]}}