Trompe-l'œil: diferència entre les revisions

{{ref-web|url=http://www.foroxerbar.com/viewtopic.php?t=13450|títol=Los bodegones del Museo del Prado|llengua=castellà|consulta=29 de desembre de 2013}}</ref> van ser als segles XVII i XVIII un gènere en què els pintors van recórrer particularment a la utilització d'aquest recurs. El trompe l'oeil també va ser molt popular a tot l'estil flamenc, especialment a les grisalles, i posteriorment a la pintura holandesa al llarg de segle XVII, on va proliferar gràcies al desenvolupament de la pintura de bodegons. D'aquesta manera, el pintor flamenc [[Cornelis Norbertus Gysbrechts]] va realitzar un exemple d'obra ''chantourner,'' terme que significa "retallada" generalment usat per a definir una representació trompe l'oeil que dónadona la sensació d'allunyar-se de la paret. Gysbrechts crea aquesta il·lusió a obres com ''Vanitas'' (1664), on mostra un cavallet amb una pintura que es desprèn de la tela, i a ''Trompe-l'œil d'un gabinet obert'' (1666-1678). Per la seva banda, el pintor d'origen holandès Samuel Dirksz van Hoogstraten, un dels principals teòrics i exponents del trompe l'oeil, va tractar la importància de la pintura com a imitació de la natura en la seva obra ''Introducció a l'Acadèmia de la Pintura'' en 1678. Així s'expliquen obres com la del flamenc [[Petrus Christus]] i el seu ''Retrat d'un Cartujo'' (1446), on una falsa mosca es troba descansant a la part inferior d'un marc també simulat.{{cita|Als reversos de les seves obres els primers primitius flamencs -els [[Jan van Eyck]], [[Robert Campin]] i [[Rogier van der Weyden]]- incorporen "grisalles", pintures monocromes, en tons grisos, aconseguits mitjançant gradacions de blanc i negre. Simulen escultures en pedra sense policromar amb figures en un marc arquitectònic –pla o fornícula-, situades amb freqüència sobre pedestals pintats.