Carlos Iniesta Cano: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilles
m Tipografia
Línia 33:
En 1946 va obtenir el diploma d'oficial de Servei d'[[Estat Major]]. Entre 1949 i 1955 va estar destinat a l'ambaixada espanyola en [[Washington D. C.|Washington]]. Va ascendir a [[coronel]] el 1959. Entre 1964 i 1967 va ser director de l'[[Acadèmia General Militar]] de Saragossa. Posteriorment va exercir de governador militar d'[[Osca]] i governador militar de Madrid, on va destacar per la seva tenaç oposició als moviments estudiantils contraris al règim franquista.
 
Al juliol de 1970 va ser nomenat [[ambaixador d'Espanya a Algèria]], cessant en 1972..<ref>{{Versaleta|Ministerio de Asuntos Exteriores}}: {{ref-publicació|títol=Decreto 103/1972, de 21 de enero, por el que se dispone que don Carlos Iniesta Cano cese en el cargo de Embajador de España en Argelia por pase a otro destino, agradeciéndole los servicios prestados|publicació=[[Boletín Oficial del Estado]] {{Sin cursiva|núm. 25, de 29 de enero de 1972}}|pàgina=1667|issn=0212-033X|url=https://www.boe.es/boe/dias/1972/01/29/pdfs/A01667-01667.pdf}}</ref> Ascendit a [[tinent general]] i nomenat director general de la [[Guàrdia Civil]], va exercir aquest últim càrrec entre gener de 1972 i el 13 de maig de 1974. En la reserva des de 1978, va morir en 1990 a conseqüència d'una [[embòlia pulmonar]] després de patir un [[emfisema pulmonar]] i problemes circulatoris.
 
Va ser president de la [[Germandat d'Antics Cavallers Legionaris]]. [[Consell Nacional del Movimiento|Conseller nacional del Movimiento]] i membre de la [[Confederación Nacional de Excombatientes]],<ref>{{ref-publicació|publicació= [[El País]] |data=7 d'agost de 1990|títol=Carlos Iniesta Cano, ex director general de la Guardia Civil|url= http://elpais.com/diario/1990/08/07/agenda/649980003_850215.html}}</ref> és considerat com un destacat membre de la part militar del sector immobilista del règim durant el [[tardofranquisme]], l'anomenat ''[[Búnker (política)|búnker]]''.{{Sfn|Preston|1995|p=155}}