Narració d'històries: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Canvis menors, neteja AWB |
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
||
Línia 18:
La narració d'històries és una manera de compartir i interpretar experiències. Les històries són universals, en el sentit que poden bastir ponts culturals, lingüístics i generacionals. Poden ser utilitzades com a mètode per ensenyar ètica, valors, i normes i diferències culturals. L'aprenentatge és molt més efectiu quan té lloc en ambients socials que proporcionen autèntiques pistes sobre com s'ha d'aplicar aquest coneixement. Així, les històries funcionen com a eina de transmissió del coneixement en un context social.
El coneixement humà es basa en històries i el cervell humà està compost per la maquinària congnitiva necessària per reconèixer, recordar i explicar aquestes històries.<ref>Schank, Roger C.; Robert P. Abelson (1995). ''Knowledge and Memory: The Real Story''. Lawrence Erlbaum Associates. pp. 1-85. {{ISBN|0-8058-1446-9}}
Les històries tendeixen a basar-se en experiències, però aprendre d'una experiència no és automàtic. Normalment una persona intenta primer explicar la història d'aquesta experiència abans d'advertir el seu autèntic valor. En aquest cas, no aprèn solament el que escolta, sinó que és el narrador el que també s'adona de les seves pròpies experiències i antecedents. Aquest procés de ''storytelling'' dona molta seguretat perquè el narrador efectivament transmet unes idees i, amb la pràctica, és capaç de demostrar el potencial d'un assoliment humà concret. La narració d'històries aprofita el coneixement existent i basteix ponts tant a nivell cultural com a motivador per trobar una solució.
| |||