Balcans: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Canvi {{indret}} per {{Infotaula geografia política}}, tot i que no informa estats Etiqueta: editor de codi 2017 |
+ Guerra Freda i Post-Guerra Freda (traducció enwiki) |
||
Línia 93:
Finalment, a finals de 1944, els soviètics van entrar a [[Romania]] i Bulgària obligant els alemanys a sortir dels Balcans. Van deixar enrere una regió en gran part arruïnada com a resultat de l'explotació de la guerra.
==== Guerra Freda ====
Durant la [[Guerra Freda]], la majoria dels països dels Balcans estaven governats per governs [[Comunisme|comunistes]]. Grècia es va convertir en el primer camp de batalla de l’emergent Guerra Freda. La [[Doctrina Truman]] va ser la resposta dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]] a la [[Guerra Civil grega|guerra civil]], que va durar del 1944 al 1949. Aquesta guerra civil, desencadenada pel [[Partit Comunista de Grècia]], i recolzada per voluntaris comunistes dels països veïns (Albània, Bulgària i Iugoslàvia), va provocar una massiva assistència nord-americana al govern no-comunista grec. Amb aquest suport, Grècia va aconseguir derrotar els [[Partisà|partisans]] i, en última instància, va continuar sent l'únic país no comunista de la regió.
Però tot i estar sota governs comunistes, Iugoslàvia (1948) i Albània (1961) es van enfrontar amb la Unió Soviètica. Iugoslàvia, dirigida pel mariscal [[Josip Broz Tito]] (1892–1980), va rebutjar la idea de fusionar-se amb Bulgària i, en canvi, va buscar relacions més estretes amb Occident, i fins i tot va encapçalar, juntament amb l’[[Índia]] i [[Egipte]], el [[Moviment dels països no alineats]]. Per contra, Albània va gravitar cap a la [[República Popular de la Xina|Xina]] comunista, adoptant posteriorment una posició aïllacionista.
Com a únics països no comunistes, Grècia i Turquia formaven (i segueixen sent) part de l'[[Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord|OTAN]] que compon l'ala sud-est de l'aliança.
==== Post-Guerra Freda ====
A la dècada de 1990, la transició dels països de l'ex-[[Bloc Oriental|bloc oriental]] cap a societats democràtiques de lliure mercat va ser pacífica. Mentrestant a la Iugoslàvia no alineada, van esclatar les guerres entre les antigues repúbliques iugoslaves després que [[Eslovènia]] i [[Croàcia]] celebressin eleccions lliures i el seu poble votés per la independència en els referèndums dels seus respectius països. Sèrbia, al seu torn, va declarar inconstitucional la dissolució de la unió i l'exèrcit iugoslau va intentar sense èxit mantenir l'[[statu quo]]. Eslovènia i Croàcia van declarar la independència el 25 de juny de 1991, seguida de la guerra de deu dies a Eslovènia. Fins a l’octubre de 1991, l’exèrcit es va retirar d’Eslovènia i, a Croàcia, la guerra d’independència continuaria fins al 1995. En els següents 10 anys d’enfrontament armat, totes les altres repúbliques es van declarar independents gradualment, sent [[Bòsnia]] la més afectada pels combats. Les guerres de llarga durada van provocar una intervenció de les [[Organització de les Nacions Unides|Nacions Unides]] i les forces terrestres i aèries de l'OTAN van prendre mesures contra les forces sèrbies de Bòsnia i Hercegovina i Sèrbia.
[[Fitxer:Former Yugoslavia 2008.PNG|upright=1.15|thumb|Entitats estatals a l'antic territori de Iugoslàvia, 2008]]
Des de la dissolució de Iugoslàvia, sis repúbliques van aconseguir el reconeixement internacional com a repúbliques sobiranes, que tradicionalment s’inclouen als Balcans: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia. El 2008, mentre estava sota l'administració de l'ONU, Kosovo va declarar la independència (segons la política oficial sèrbia, Kosovo continua sent una regió autònoma interna). El juliol de 2010, el [[Tribunal Internacional de Justícia]] va dictaminar que la declaració d’independència era legal.<ref>{{cite news|title=Kosovo independence declaration deemed legal|url=https://www.reuters.com/article/us-serbia-kosovo-idUSTRE66L01720100722|access-date=16 February 2014|newspaper=Reuters|date=22 July 2010}}</ref> La majoria dels estats membres de l’ONU reconeixen Kosovo. Després del final de les guerres, va esclatar una revolució a Sèrbia i [[Slobodan Milošević]], el líder comunista serbi (elegit president entre el 1989 i el 2000), va ser enderrocat i entregat a judici al [[Cort Penal Internacional|Tribunal Penal Internacional]] per delictes contra el [[Dret internacional humanitari|Dret Internacional Humanitari]] durant les guerres de Iugoslàvia. Milošević va morir d'un atac de cor el 2006 abans que es pogués donar a conèixer un veredicte. El 2001, una revolta albanesa a Macedònia del Nord va obligar el país a donar autonomia local als albanesos a les zones on predominen.
Amb la dissolució de Iugoslàvia, va sorgir una qüestió sobre el nom amb el qual seria reconeguda internacionalment l'antiga república (federada) de Macedònia, entre el nou país i Grècia. Sent la part macedònia de Iugoslàvia, la República federada sota identitat iugoslava tenia el nom de República de Macedònia sobre la qual va declarar la seva sobirania el 1991. Grècia, amb una gran regió (vegeu [[Macedònia (Grècia)|Macedònia]]) també amb el mateix nom es va oposar a l’ús d’aquest nom com a indicació d’una nacionalitat. El problema es va resoldre sota la mediació de les Nacions Unides i es va arribar a l'[[acord de Prespa]], que va canviar el nom del país a [[Macedònia del Nord]].
Els països balcànics controlen les rutes terrestres directes entre [[Europa Occidental|Europa occidental]] i el sud-oest asiàtic ([[Àsia menor|Àsia Menor]] i [[Orient Mitjà]]). Des del 2000, tots els països balcànics mantenen llaços d'amistat amb la UE i els Estats Units.<ref>{{Cite web|url=https://www.unodc.org/southeasterneurope/|title=UNODC South Eastern Europe|website=www.unodc.org|access-date=2019-06-17}}</ref>
Grècia és membre de la [[Unió Europea]] des del 1981, mentre que Eslovènia és membre des del 2004, Bulgària i Romania són membres des del 2007 i Croàcia és membre des del 2013. El 2005, la Unió Europea va decidir iniciar les negociacions d’adhesió amb els països candidats; Turquia i Macedònia del Nord van ser acceptades com a candidats a l'adhesió a la UE. El 2012, Montenegro va iniciar les negociacions d’adhesió amb la UE. El 2014, Albània és candidata oficial a l’adhesió a la UE. El 2015, s’esperava que Sèrbia iniciés les negociacions d’adhesió amb la UE, tot i que aquest procés s’ha aturat pel reconeixement de Kosovo com a estat independent per part dels estats membres existents de la UE.<ref>{{cite web|url=https://www.deutschland.de/en/topic/politics/serbia-must-accept-kosovo-independence-to-join-eu-gabriel|title=Serbia must accept Kosovo independence to join EU – Gabriel|date=16 February 2018}}</ref>
Grècia i Turquia són membres de l’OTAN des del 1952. El març del 2004, Bulgària, Romania i Eslovènia s’han convertit en membres de l’OTAN. A l'abril de 2009,<ref>[http://www.nato.int/cps/en/natolive/news_52902.htm Ceremony marks the accession of Albania to NATO], NATO – News, 7 April 2009. Retrieved 18 April 2009.</ref> Albània i Croàcia són membres de l'OTAN. Montenegro es va unir el juny del 2017.<ref>{{cite web|url=https://europeanwesternbalkans.com/2017/04/20/darmanovic-montenegro-becomes-eu-member-in-2022/|title=Darmanović: Montenegro becomes EU member in 2022 – European Western Balkans|first=EWB|last=Archives|date=20 April 2017}}</ref> L’estat membre més recent que es va afegir a l’OTAN va ser Macedònia del Nord el 27 de març de 2020.
Gairebé tots els altres països han expressat el seu desig d’unir-se tant a la UE com a l’OTAN en algun moment del futur.<ref name="European Parliament">{{cite web | title=The Western Balkans - Fact Sheets on the European Union | website=European Parliament | url=https://www.europarl.europa.eu/factsheets/en/sheet/168/the-western-balkans | access-date=2021-06-25}}</ref>
== Referències ==
| |||