Constantí Llombart: diferència entre les revisions

Constantí Llombart va morir relativament jove, als quaranta-quatre anys, i sense massa recursos econòmics. El seu soterrament, que a causa de la ideologia laica de l'autor va tindre lloc en el Cementeri Civil de València, donà lloc a enfrontaments entre els republicans valencians, ja liderats per [[Blasco Ibáñez]], i el sector més dretà, que criticà la "irreligiositat" de l'acte i que, com a senyal de protesta, deposità davant de la imatge de la [[Mare de Déu dels Desemparats]] la corona de flors que tenia reservada per al fèretre de Llombart. <blockquote>"La muerte del conocido escritor D. Constantino Llombart, ocurrida el último día de marzo, dió pretexto para hacer un alarde de irreligiosidad a los partidos avanzados, a los que estaba afiliado el popular poeta. Aprovechando la circunstancia de haber fallecido sin recibir los auxilios de la iglesia, se le preparó un entierro civil, al que invitaban en primer lugar el presidente del Consejo federal de la región valenciana y el comité municipal de este partido, en una esquela desprovista de toda fórmula religiosa. Muchas personas amigas del difunto se retrajeron de asistir al entierro; la sociedad del Rat-Penat, cuya fundación había sido iniciada por él, desistió de prestar el homenaje preparado a su fundador, y la corona destinada a figurar sobre el féretro, fue colocada en el altar de la patrona de Valencia. Al entierro asistieron sólo políticos exaltados, y el cadáver, conducido en hombros, iba cubierto por la bandera tricolor." <ref>{{Ref-publicació|publicació = Calendari de Las Provincias|data = 1894}}</ref></blockquote>

Sobre la figura de Constantí Llombart, les principals crítiques insistixen en el seu caràcter autodidacte i en el fet que li mancara la preparació cultural i intel·lectual que sí que tenia, posem per cas, Llorente. És evident que, a Llombart, li mancà preparació cultural per a esdevindre un intel·lectual de referència; el seu paper més bé va ser el d'un entusiasta inquiet, el d'un idealista que, no obstant les seues limitacions, va realitzar una importantíssima faena de catalitzador. A hores d'ara, li devem el disseny del primer programa cultural seriós de la Renaixença valenciana i, sobretot, la seua faena de mestratge sobre tota una generació d'escriptors jóvens que l'admiraren i respectaren, i que miraren de seguir-ne l'exemple. Entre altres noms, hi podem destacar els de [[Josep Maria Puig i Torralva]], [[Ricard Cester]], [[Lluís Cebrian i Mezquita]], [[Josep Francesc Sanmartín i Aguirre]], [[Víctor Iranzo i Simon]] o, fins i tot, el jove [[Vicent Blasco Ibáñez]]. D'estos poetes, mal anomenats ''d'espardenya'', podem dir que encara que no destacaren individualment per la seua obra literària ni ideològica, sí que foren precedent per a la generació de valencianistes de principis del {{segle|XX}}, on podem destacar, ara sí, figures tan importants com les de [[Carles Salvador]] o [[Faustí Barberà]]. <blockquote>"La preparació de Llombart no era certament la més adequada per a encarar tots els treballs que dugué a terme, perquè en els estudis regulars no havia passat de les primeres lletres. Així, era molt fàcil als seus opositors, que el menyspreaven sempre, mirar-lo per damunt del muscle. ... El que hem de valorar, ara mateix, és l'energia del personatge, la deua decisió d'enfrontar-se sense recursos propis, gairebé sense ajut de ningú, amb una situació adversa. I d'enfrontar-s'hi continuadament, amb tenacitat. </blockquote><blockquote>Fou un home d'una tenacitat envejable, que només es veié recompensada pel bon record que va deixar entre alguns joves que van rebre de Llombart una influència o altra" <ref>{{Ref-publicació|cognom = Ventura|nom = Vicent|article = Als centa anys de la mort de Constantí LLombart|publicació = Caplletra|data = 1994}}</ref></blockquote>