Translatio imperii: diferència entre les revisions

[[Jacques Le Goff]]<ref>LE GOFF, J. ''La civilisation de l'Occident médieval''. París. Arthaut, 1964.</ref> va explicar la formulació precisa medieval com la suma de diversos elements: el concepte de la història i del temps que avancen línialment des de la creació (en oposició a altres cosmovisions com la del temps cíclic o la decadència de la història); la necessitat de legitimitat del [[Sacre Imperi Romanogermànic]] i a la tradició del [[dret diví dels reis]] (visible al mateix títol de "sacre" de l'imperi germànic). Ja [[Virgili]] va voler augmentar el prestigi dels romans en fer-los hereus d'Enees i per tant de la mítica Troia. Igualment a l'edat mitjana es va voler entroncar els monarques vigents amb l'esplendor clàssic: Brut (fill d'Enees) hauria fundat Gran Bretanya i Astíanax estaria a l'origen del llinatge franc, entre d'altres.

 

 

La Cristiandat medieval es va fer coextensiva ideològicament i territorialment de l'Imperi romà en assumir el seu llegat universalista. Al {{segle|V}}, el papa [[Papa Lleó I|Lleó el Gran]] va transformar l'''orbis terrarum ''o univers romà, que projectava territorialment l{{'}}''urbs ''o ''cives'' particular, Roma, en ''orbis christianus'' i després en ''Imperium christianus''. En tant que Roma es considerava portadora d'una missió civilitzatòria universal, l'Occident medieval cristià s'hi va identificar. El sentiment que per ser “humà” s'havia de ser “civil” o ciutadà romà, en sentit anàleg al ciutadà de la polis grega, es va transformar en l'Edat mitjana en la idea que, a més, s'havia de ser cristià. El mecanisme ideològic de la ''translatio'' va reforçar així la base eurocèntrica de la idea d'imperi (per bé que l'etnocentrisme, com va demostrar Lévy-Strauss, és comú a totes les cultures): el “bàrbar” o "l'estranei" dels grecs i els romans, el que vivia fora dels límits de la polis o l'urbs, era transformat en el "pagà" o "l'infidel" i l'Església i l'Imperi medieval cristià assumien la missió de convertir-lo a la religió “veritable”.<ref>PAGDEN, A. (1995). ''Señores de todo el mundo. Ideologías del Imperio en España, Iglaterra y Francia (en los siglos XVI, XVII y XVIII)''. Barcelona: Península, 1997, pàgs. 38-39 i 45</ref> La coronació de [[Carlemany]] pel papa el nadal de l'any 800 com a primer emperador romà germànic va materialitzar la fusió entre l'universalisme romà i cristià. Altrament, i com destaquen historiadors com A. Pagden, la ideologia de la ''translatio'' es va prolongar en els grans imperis transoceànics de la modernitat (espanyol, francès i britànic).

 

 

L'absorció de la teoria clàssica de l'imperi a l'Occident medieval cristià per mitjà de la ''translatio'' va ser facilitada perquè la cultura política romana es basava en el sentiment de ''pietas'' o pràctica de la ''virtus ''–cristianitzat com a ''virtut'' - amb el seu arquetip en l’''Eneida'' de Virgili. La pietas es concretava en valors com la lleialtat a la família i a la comunitat política i la defensa de la religió. A ''De civitate Dei'', Agustí havia considerat que Déu va confiar als romans la unificació del món abans de la vinguda de Crist per les seves virtuts. L'ètica de la virtus prescrivia la recerca de l'''utilitas publica ''(el bé de la comunitat) per sobre de la ''utilitas singulorum'' (el bé propi), el que implicava en últim terme estar disposat a morir per defensar-la.<ref>PAGDEN, A. (1995). ''Señores de todo el mundo...'' pàgs. 45-46</ref> Aquests valors són definitoris de la cavalleria medieval i, readaptats pel cristianisme, van contribuir a legitimar les [[croades]].