Bel canto: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilles
m Plantilles
Línia 3:
S'originà a Itàlia a finals del {{segle|XVI|s}} i arribà a la màxima esplendor al primer terç del {{segle|XIX}}, durant l'època justament anomenada belcantista. [[Rossini]] ([[1792]]-[[1868]]), [[Bellini]] ([[1801]]-[[1835]]) i [[Gaetano Donizetti|Donizetti]] ([[1797]]-[[1848]]) foren els compositors [[òpera|operístics]] que millor exemplifiquen aquest estil durant el període comprès entre aproximadament el [[1810]] i el [[1830]].
 
El bel canto es basa en la uniformitat perfecta de la veu, el [[legato]] hàbil, un registre alt i clar, una gran agilitat i flexibilitat, i un cert timbre líric, ''dolç''. Trinats, refilets, notes picades, llargues cadències improvisades, etc., en són les principals característiques, especialment durant el {{segle [[|XVII]]}} i el {{segle|XVIII}}. El bel canto emfatitza més la tècnica que no pas el volum. Va significar una demostració de les capacitats vocals dels intèrprets, amb habilitat virtuosa i proeses diverses, a vegades en detriment de l'acció escènica.
 
Sovint els intèrprets del bel canto estan més preocupats per la demostració de la seua tècnica personal que no pas per l'adequació de les seves intervencions a l'acció escènica i molts compositors -[[Gluck]], [[Mozart]], [[Rossini]], entre altres- van intentar de frenar, amb més o menys èxit, les exageracions dels ''[[castrato|castrati]]'' i de les ''[[prima donna|prime donne]]''. D'altra banda, la virtuositat desenvolupada per aquests cantants ha contribuït no només a fer evolucionar la tècnica del cant en gèneres molt allunyats de l'òpera -en la [[música sacra]], posem per cas-, sinó que també ha estimulat igualment el desenvolupament de la tècnica instrumental: per exemple, en el concert de [[solista]], gènere nascut al començament del {{segle|XVIII}}, les parts confiades als solistes no són, en realitat, altra cosa que del bel canto adaptat a la [[música instrumental]].