Bel canto: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilles |
m Plantilles |
||
Línia 3:
S'originà a Itàlia a finals del {{segle|XVI|s}} i arribà a la màxima esplendor al primer terç del {{segle|XIX}}, durant l'època justament anomenada belcantista. [[Rossini]] ([[1792]]-[[1868]]), [[Bellini]] ([[1801]]-[[1835]]) i [[Gaetano Donizetti|Donizetti]] ([[1797]]-[[1848]]) foren els compositors [[òpera|operístics]] que millor exemplifiquen aquest estil durant el període comprès entre aproximadament el [[1810]] i el [[1830]].
El bel canto es basa en la uniformitat perfecta de la veu, el [[legato]] hàbil, un registre alt i clar, una gran agilitat i flexibilitat, i un cert timbre líric, ''dolç''. Trinats, refilets, notes picades, llargues cadències improvisades, etc., en són les principals característiques, especialment durant el {{segle
Sovint els intèrprets del bel canto estan més preocupats per la demostració de la seua tècnica personal que no pas per l'adequació de les seves intervencions a l'acció escènica i molts compositors -[[Gluck]], [[Mozart]], [[Rossini]], entre altres- van intentar de frenar, amb més o menys èxit, les exageracions dels ''[[castrato|castrati]]'' i de les ''[[prima donna|prime donne]]''. D'altra banda, la virtuositat desenvolupada per aquests cantants ha contribuït no només a fer evolucionar la tècnica del cant en gèneres molt allunyats de l'òpera -en la [[música sacra]], posem per cas-, sinó que també ha estimulat igualment el desenvolupament de la tècnica instrumental: per exemple, en el concert de [[solista]], gènere nascut al començament del {{segle|XVIII}}, les parts confiades als solistes no són, en realitat, altra cosa que del bel canto adaptat a la [[música instrumental]].
| |||