Mostrejador: diferència entre les revisions

instrument musical
Contingut suprimit Contingut afegit
Pàgina nova, amb el contingut: «El '''sampler''' (en català, '''mostrejador''') és un instrument musical digital i electroacústic amb el qual es pode...».
(Cap diferència)

Revisió del 17:36, 3 nov 2008

El sampler (en català, mostrejador) és un instrument musical digital i electroacústic amb el qual es poden enregistrar mostres de sons des d'una font externa, per posteriorment editar-los, guardar-los i modificar-los de diverses maneres; els sons així emmagatzemats poden reproduir-se posteriorment, per exemple, mitjançant un teclat o un seqüenciador.

El sampler ha esdevingut un instrument molt important en la producció de música contemporània, i diversos estils musicals (especialment de música electrònica) estan basats de manera molt directa en l'ús del sampler.

Funcionament

Un sampler enregistra sons d'una manera semblant a com ho faria un magnetòfon, si bé els seus principis bàsics són diferents. Els seus circuits fan una sèrie d'enregistraments de l'amplitud del senyal sonor d'acord amb un intèrval específic (que s'anomena "freqüència de mostreig"), durant tota la seva durada. El conjunt d'aquests enregistraments s'emmagatzema de manera conjunta i així s'obté una còpia digitalitzada del so inicial.

Després d'haver enregistrat una mostra sonora, poden fer-s'hi diferents tractaments mitjançant el sampler: es pot retallar (per eliminar espais en blanc) o ampliar, amplificar, invertir, delimitar-ne una secció perquè es reprodueixi indefinidament, aplicar-hi efectes, etc. A mesura que els avenços tecnològics ho permetien, els samplers han anat incorporant diferents funcions dels sintetitzadors, com ara els generadors de contorns (VCA, normalment de tipus ADSR) o els filtres.

Per tal de reproduir la mostra enregistrada amb les diferents notes d'un teclat, un sampler efectua una sèrie de càlculs per trobar les freqüències de reproducció corresponents en funció de la freqüència de la nota referencial; així —com, de fet, ja passa amb els magnetòfons—, per reproduir un so una octava per damunt de la nota de referència, la freqüència es dobla (i, per tant, la seva durada en el temps es redueix a la meitat). Com a conseqüència, tocant notes allunyades de la nota enregistrada es produeixen canvis apreciables en els formants del so inicial (especialment en el cas de sons acústics com un piano, una guitarra o la veu humana), de manera que si bé el sampler és capaç de reproduir el to desitjat, el so resultant és poc realista. Per resoldre aquest problema es van crear les multimostres: en comptes d'enregistrar una sola nota per a tot el rang sencer del teclat, se n'enregistren moltes, que després es distribueixen de manera convenient.

En el límit, per aconseguir un so extremadament realista, caldria samplejar cada nota individualment i assignar-la a una única tecla del sampler; però això requeriria una capacitat de memòria força elevada, especialment si es volen enregistrar sons llargs i amb bona resolució. En la pràctica cal arribar a un compromís entre la qualitat de so desitjada i la memòria disponible.

Inicialment, degut a l'elevat preu dels dispositius de memòria, la qualitat de so dels primers samplers no era gaire bona; però amb el pas dels anys, l'aparició de processadors ràpids i l'abaratiment de la memòria possibilitaren, primer, l'adopció dels paràmetres de qualitat de so d'un CD (16 bits i freqüència de mostreig de 44.1 KHz) i, posteriorment, nivells encara més alts de resolució sonora.

Fonts

  • Martin Supper: Música electrónica y música con ordenador: Historia, estética, métodos, sistemas, Alianza Editorial, Madrid, 2004.
  • Future Music, n.55, abril 1997.