Georges Auric: diferència entre les revisions

'''Georges Auric''' ([[Lodève]], [[Hérault]], [[15 de febrer]] de [[1899]] – [[París]], [[23 de juliol]] de [[1983]]) fou un [[compositor]] [[França|francès]].

Alumne de primera del [[Conservatori de París]] i de la [[Schola Cantorum]] de [[Vincent d’Indyd'Indy]]. Entusiasta en un principi de la música de [[Ravel]], seguí llurs petjades en les primeres composicions, però més tard, sota l’influencial'influencia d’d'[[Erik Satie]], constituí amb [[Drey]] i [[Honegger]] el grup que, amb la incorporació d’altresd'altres músics “avantguardistes”, fou conegut amb el nom “d’“d'[[Els sis]]”. D’aquestD'aquest període de llur carrera, l’obral'obra més representativa és la música d’escenad'escena composta per a ''Les fâcheux'', de [[Molière]], convertida més tard en [[ballet]]. Les obres del període 1920-30 tenen una influenciainfluència força notable de [[StravinskyStravinski]], encara que llur estil tingui certa tendència envers l’expressiól'expressió personal, generalment humorística. A travestravés de llurs audàcies harmòniques i formals, deixa endevinar, tanmateix, una solida formació tècnica, i en llurs composicions no li'n sonsón alienes, detalls molt genials. La llista d’obresd'obres compren fins el [[1930]]: per a teatre, ''Les noces de Camache'', ballet, ''La reine de coeur''; ''Les fâcheux''; ''Les pélicans''; el ballet ''Les matelots''; ''La pastorale''; ''Mariage de M. le Troubadec''; ''Les enchantements d’Alcined'Alcine'', ballet representat en l’Òperal'[[Òpera de París]] el [[1929]], i música d’escenad'escena de ''Malbruck s’ens'en va-t-en guerre'', i de ''Les alegres comares de Windsor''; per a orquestra, ''Foxtrot''; ''Nocturne''; i ''Suite''; per a piano, ''Tres pastorals''; ''Adieu New-York'', foxtrot; ''Sonatine'', i ''Chandelles romaines'', aquesta última per a dos pianos. Per a cant escriví troistres interludesinterludis; ''Huit poèmes''; ''Les joues en feu; Alphabet'', i dos o tres quaderns més de melodies. Del seu treball en contacte en varies disciplines artístiques, fou el cinema el que li donà major fama i on ell es trobava més còmode composant.

Auric demostrà també una gran capacitat per a desenvolupar càrrecs oficials i d’organitzaciód'organització, fins assolir un lloc destacat en el món musical parisenc. De [[1954]] a [[1977]] fou president de la [[Societat d’autorsd'autors]], compositors i editors de música de [[França]]. El [[1962]] ingressà en l’Institutl'Institut i, de 1962 a [[1968]], fou administrador de l’Òperal'Òpera i de l’l'[[Opera Còmica]]. També exercí com a crític. En llur creació artística, [[Auric]] fou considerat iconoclasta, irreverent i fins i tot humorístic. La seva obra mostra un estil melòdic ple de gràcia, una harmonia simple i una construcció que treu profit de la més petita inspiració. aA partir de [[1930]] compongué. ''Sonata en “fa”fa'' ([[1931]]) i ''Partita pour deux pianos'' ([[1958]]), entre la música de cambra; ''[[Phèdre]]'' ([[1950]]), i ''[[La Reine du cour]]'' ([[1949]]) entre els seus millors ballets; en el cinema compongué per a [[Rene Clair]] (''[[À nous la liberté]]'', [[1932]]), [[Jean Cocteau]] (''[[Le sang d’und'un poete]]'', [[1930]]); ''[[La belle et la Bête]]'', [[1946]]), [[John Huston]] (''[[Molin Rouge]]'', [[1952]]) i un llarg etc.; el cicle ''Imagìnées'' (iniciat el 1968), ambiciosa peça experimental entre instrumental i vocal.

(Referències; tom, nº, 6 de l’Enciclopèdial'Enciclopèdia Espasa.)