Censura: diferència entre les revisions

▲Normalment, aquestes lleis s'anomenaven a les tapes del llibre per demostrar que l'autoritat competent l'havia ''revisat''. Aquestes lleis, les promulgaven governants eclesiàstics i no eclesiàstics. Les penes de l'incompliment d'aquestes lleis podien ser la pèrdua de la cèdula que permetia a l'editor continuar editant més llibres, la pèrdua dels béns, el desterrament, o fins i tot podien arribar a ser penes capitals. Els ''crims'' podien ser la tinença de material no revisat o prohibit, l'edició sense permís, o l'edició de material adulterat després de la prèvia revisió, la importació o exportació de llibres prohibits o no revisats, entre d'altres. En l'època medieval, allà on es trobaven els llibres o documents eren els llocs on més censura s'aplicava, és a dir, al ''[[scriptorium]]'', que era el lloc on es canviaven, traduïen, corregien lingüísticament i "estilísticament" les obres. La còpia de les obres també era selectiva, perquè ja llavors hi havia llibres prohibits, i també és el moment en què surten versions comentades i diferents de les mateixes obres, fins al punt que diferents regles que regulaven la vida en el monestir parlaven de les formes de fer el ''Scriptorium'', i què s'havia de fer a l'hora de transcriure o copiar, regles que revelen què hi feien els frares en aquelles situacions. És, per exemple, el cas de l'''Armarius'', el "proveïdor" de llibres al ''scriptorium''. La seva feina era la de permetre o no l'accés als llibres als frares que s'havien de treballar. Aquesta posició permetia que es decidís si, a l'obra en qüestió, havia o no de tenir-hi accés el frare, situació que recull en forma de novel·la en ''[[El nom de la rosa]]'' [[Umberto Eco]]. Amb l'aparició de la impremta de [[Johannes Gutenberg|Gutenberg]], el versionament de llibres, ara ja anomenat "edició", cobra un nou caràcter amb la gran quantitat de material que s'imprimeix. La velocitat en què les noves idees s'escampen és equiparable a la quantitat de lleis que surten per a regular l'edició de llibres. En aquest moment, els ''[[scriptorium|scriptorii]]'' deixen de tenir la importància que havien tingut, i ara hi ha equips censors professionals que es dediquen a la tasca de controlar tot llibre imprès. Aquests censors ja no treballaven exclusivament per a l'Església catòlica, sinó per als estats que, interessats a controlar les idees que surten del renaixement i crear l'edat moderna, veuen en els censors la seva eina per contrarestar la impremta massiva de llibres i documents.