Defensa de Publi Sul·la: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Gestió de l'entitat nbsp |
m Gestió de l'entitat nbsp |
||
Línia 4:
== Context ==
Després de la mort de Catilina l'any 62 aC, el [[Senat romà|senat]] va portar a terme persecucions i processos judicials en contra d'aquells qui havien participat en la conjuració d'una manera o una altra. Un d'aquests perseguits fou P. Corneli Sul·la, acusat no només d'haver intervingut en la conjuració de Catilina del 63 aC, sinó també en la del 66 aC, que de manera impròpia ha estat anomenada “primera conjuració catilinària”.<ref name=:1>Cicerón. ''Discursos X''.
Madrid: CSIC, 1956, p.
Publi Corneli Sul·la pertanyia
a una família de la ''[[nobilitas]]'' romana, i era parent del [[Luci Corneli Sul·la|dictador Sul·la]], en un grau no gaire clar, segons [[Cassi Dió|Dió Cassi]] era el nebot (''ἁδελφιδοῦς''), mentre que Ciceró simplement el defineix com un parent proper (''propinquus''). Sigui quina sigui la seva relació, està clar que va aconseguir un paper en la vida política i social de Roma gràcies a aquest parentesc.{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=9}} L'any 66 aC va obtenir el consolat juntament amb [[Publi Autroni Petus]]. Sul·la va aconseguir els vots de totes les [[comicis centuriats|centúries]]. Tot i així, el seu triomf va tenir poca durada, atès que va ser desposseït del càrrec juntament amb Autroni per una acusació d'''[[ambitus]]'' o corrupció electoral. Aquest va suposar un revés en la seva vida política i Ciceró en el discurs hi fa constant referència.{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=10}}<ref>Cicerón. ''Discursos X''.
Madrid: CSIC, 1956, p.
Publi Sul·la i Autroni van rebre el suport dels ''[[Partit Popular (antiga Roma)|populares]]'' en la seva candidatura, cosa que no va agradar als ''[[Optimat|optimates]]'' i van ser aquests qui van acusar-los de ''ambitus'' i posteriorment destituir-los. La resposta dels ''populares'' va ser, segons diu [[Suetoni]], una conspiració de [[Juli Cèsar]], [[Marc Licini Cras Dives I|Marc Crassus]], Publi Sul·la i [[Luci Autroni Pet|Luci Autroni]] a principis de l'any 65 aC. Aquests pretenien apoderar-se del senat i assassinar els nous [[Cònsol romà|cònsols]] [[Luci Aureli Cotta (censor 64 aC)|Luci Cota]] i [[Luci Manli Torquat (cònsol)|Luci Torquat]], entre d'altres. Així, Juli Cèsar seria proclamat ''[[Mestre de cavalleria|magisteri equitum]]'' i Crassus seria ''[[Dictador romà|dictator]]'', de tal manera que els seria fàcil restituir el consolat a Sul·la i a Autroni. Aquesta conspiració es va conèixer com la “primera conjuració de Catilina”. Tot i això, no queda molt clar el grau de participació de Sul·la: segurament el seu paper hauria estat secundari i servint a Cèsar i Crassus. Pel que fa a la conjuració de l'any 63 aC, Sul·la hi podria haver participat, però també s'ha de dir que les dades entorn del fet no estan ben esclarides. Tot i així, Sul·la va haver de sotmetre's a un procés judicial l'any 62 aC i demostrar que no havia participat. A aquest procés concerneix el discurs ''Pro Sulla''.{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=11}}
Línia 15:
L'acusació va ser doble: la participació en la conjuració del 66 aC i en la del 63 aC.
L'acusació fou presentada per Luci Torquat, enemic de Sul·la, i es va servir com a base de la [[Plautia de vi publica|''lex Plautia de vi'']], llei que castigava els pertorbadors de l'ordre públic.{{Sfn|Ciceró|Condom|1989|p=13}} Segons sembla, Torquat va emprendre aquest procés per motius, a més de polítics, personals. De la defensa de Sul·la va encarregar-se Ciceró i [[Quint Hortensi Hòrtal (cònsol 69 aC)|Hortensi]]. No coneixem el discurs que va pronunciar Torquat sobre els càrrecs de totes dues conjuracions, ni la defensa que va fer Hortensi sobre la conjuració del 66 aC.<ref>Cicerón. ''Discursos X''.
Madrid: CSIC, 1956, p.
Madrid: CSIC, 1956, p.
== Estructura ==
1. 1. L'exordi (1-2): Ciceró justifica la seva intervenció en el procés. També, fa saber la seva benevolència, tot i que en un altre temps havia estat sever, i expressa que el fet de defensar a Sul·la no és pas una contradicció. Per acabar es dol de les crítiques que li dedica Torquat.<ref>Cicéron. ''Discours XI.'' Paris: Les Belles Lettres, 1967. p. 106</ref><ref name="Cicerón">Cicerón. ''Discursos X''. Madrid: CSIC, 1956, p.
2. L'argumentació (2-85): Aquesta part, de fet, és una apologia personal, on l'orador es defensa dels retrets d'inconseqüència que anteriorment li ha dedicat Torquat per defensar a Sul·la i rebutjar a d'altres amb les mateixes acusacions. No és fins més ben avançat el discurs que comença pròpiament la defensa de Sul·la, on desmunta l'acusació i demostra la innocència d'aquest.<ref>Ciceró. ''Discursos XII''.
Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1989. p. 18.</ref><ref>Cicéron. ''Discours XI.'' Paris: Les Belles Lettres, 1967. p. 106-108</ref><ref name="Cicerón"/>
3. La [[peroració]] (86-93): en aquesta última part, escrita en forma de ''[[miseratio]]'', Ciceró invoca als déus com a testimonis de la seva objectivitat i afirma solemnement la innocència del seu defensat. Diu que Sul·la i la seva família no mereixen ser deshonrats i apel·la a la pietat i a la bondat dels jutges.<ref>Cicéron. ''Discours XI.'' Paris: Les Belles Lettres, 1967. p. 108</ref><ref>Cicerón. ''Discursos X''. Madrid: CSIC, 1956, p.
== Resolució ==
Sul·la va sortir absolt del judici però no es pot saber si realment va participar en la conjuració o no, o si realment
Ciceró el considerava tan innocent com deia.<ref>Cicerón. ''Discursos X''.
Madrid: CSIC, 1956, p.
== Transmissió textual ==
Línia 37:
També és valuós el ''Palatinus'' 1525 ''(e)'' per a l'establiment del text. Aquest només té 43 paràgrafs del començament, de tal manera que substitueix una bona part del principi de l'''Erfurtensis (E)''.<ref>Cicerón. ''Discursos X''.
Madrid: CSIC, 1956, p.
== Referències ==
|