Política d'apaivagament: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m +ei |
m +ei |
||
Línia 4:
L''''apaivagament''' en un context [[Internacional (política)|internacional]] és una política diplomàtica de fer concessions polítiques, materials o territorials a una potència agressiva per tal d'evitar conflictes. El terme s'aplica amb més freqüència a la política exterior dels governs del [[Regne Unit]] dels primers ministres [[Ramsay MacDonald]] (en el càrrec: 1929–1935), [[Stanley Baldwin]] (en el càrrec: 1935–1937) i (sobretot) [[Neville Chamberlain]] (en el càrrec: 1937). –1940) cap a l'[[Alemanya nazi]] (a partir de 1933) i la [[Itàlia Feixista|Itàlia feixista]] (establerta el 1922) entre 1935 i 1939. Sota la pressió anglesa, l'apaivagament del [[nazisme]] i el [[feixisme]] també va tenir un paper en la política exterior francesa de l'època, però sempre va ser molt menys popular que a [[Anglaterra]].
A principis de la [[Dècada del 1930|dècada de 1930]], les concessions pacificadores eren àmpliament considerades desitjables, a causa de la reacció contra la guerra al trauma de la [[Primera Guerra Mundial]] (1914-1918), reflexions sobre el tracte reivindicatiu percebut per part d'[[Alemanya]] al [[Tractat de Versalles|Tractat de 1919 De Versalles]], i la percepció que el feixisme era una forma útil d'[[anticomunisme]]. Tanmateix, en el moment del [[Pacte de Munic]] —conclòs el 30 de setembre de 1938 entre Alemanya, el Regne Unit, [[França]] i [[Itàlia]]— la política es va oposar el [[Partit Laborista (Regne Unit)|Partit Laborista]], alguns dissidents [[conservadors]] com el futur [[primer ministre]] [[Winston Churchill]], secretari. D'Estat per a la Guerra Duff Cooper, i el futur primer ministre [[Anthony Eden]]. L'apaivagament va ser molt recolzat per la classe alta britànica, incloent-hi la reialesa, les grans empreses (radicades a la [[City de Londres]]), la [[Cambra dels Lords]] i mitjans com la [[BBC]] i [[The Times]].
A mesura que creixia l'alarma sobre l'augment del feixisme a Europa, Chamberlain va recórrer a intents de censura de notícies per controlar l'opinió pública. Va anunciar amb confiança després de Munic que havia assegurat "la pau per al nostre temps".
Acadèmics, polítics i diplomàtics han debatut intensament les polítiques d'apaivagament dels anys trenta durant més de vuitanta anys. Les valoracions dels historiadors han anat des de la condemna per permetre que l'Alemanya de [[Hitler]] es fes massa forta, fins al judici que Alemanya era tan forta que podria guanyar una guerra i que l'ajornament d'un enfrontament era en els millors interessos del seu país.
[[Categoria:Segle XX]]
| |||