L'evolució cap a ''cha'' e ''ja'' (o ''ia'') és un fenomen aparegut ja durant l'[[Altaalta edat mitjana]], abans fins i tot de la constitució definitiva de la llengua occitana vers el {{segle|VIII|s}}. Segons el lingüista Joan Pèire Chambon, és un fenomen que va aparèixer en alguns dialectes del llatí tardà de la zona de [[Lió]], gran metropoli de l'[[antiguitat tardana]]. Així doncs, el [[francoprovençal]] (llengua de l'entorn de Lió), una gran part del [[francès]] (llevat dels dialectes [[normand]] i [[picard]]), el [[furlà]], el [[ladí]] i una part del [[romanx]] presenten els mateixos fenòmens que el nord-occità.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Chambon|nom=Jean-Pierre|cognom2=Olivier|nom2=Philippe|article=L'histoire linguistique de l'Auvergne et du Velay: notes pour une synthèse provisoire|publicació=Travaux de linguistique et de philologie|volum=38|data=2000|pàgines=83-153}}</ref>
