Franco Faccio: diferència entre les revisions

2.666 bytes afegits ,  fa 5 mesos
 
Daten d'aquesta època les dues òperes ''[[I profughi fiamminghi]]'' (sobre libreto de M. Praga), representada en Milán en 1863) i ''[[Hamlet]]'' (sobre libreto de Boito), estrenada a Gènova dos anys més tard. Poc després va iniciar la seva activitat cada cop més exclusiva de director d'orquestra. Va debutar en aquest sentit a Venècia amb ''[[Un ballo in maschera]]'' (1866), emprendiendo después una gira por Berlín i pels països escandinaus (1867/68) que el va ocupar diversos anys. El 1871 va dirigir a Brescia i l'any següent tornava a Milà, imposant-se rotundament a l'atenció del públic i de la crítica amb una inoblidable execució d''[[Aïda]]'' en la Scala.
 
Des de 1868, era professor al Conservatori de Milà (ocupació que va conservar fins a 1878), malgrat això va realitzar un gran nombre de noves gires dins i fora Itàlia (París, Zuric i Madrid), sent aplaudit especialment com a intèrpret del repertori operístic del segle XIX així com una extensa producció simfònica romàntica. Franco Faccio va dirigir al Conservatori (1878) l'estrena a Itàlia de la [[Simfonia núm. 9 (Beethoven)|Simfonia núm. 9]] de [[Ludwig van Beethoven|Beethoven]], seguida per altres simfonies seves presentades per primera vegada a la Scala (''Setena, Cinquena i Vuitena Simfonia'' el 1883, 1885 i 1886).
 
El mateix any 1878 va actuar també, al costat de [[Carlo Pedrotti|Pedrotti]], en els concerts per a l'[[Exposició Universal de París (1878)|Exposició de París]], sent considerat pel crític de [[Le Figaro]] com el primer director italià, èmul de [[François-Antoine Habeneck|Habeneck]] i de [[Michael Costa|Costa]]. També a Alemanya, Faccio havia estat definit, per la seva energia i seguretat, el ''Klein itilianische Teufel'', destacant així la seva urpa demoníaca que caracteritzava la seva forma de dirigir, encara que ell, al contrari, fos per naturalesa flegmàtic i despistat. Mentre a Itàlia es dedicava sovint a dirigir composicions estrangeres (com ''[[Lohengrin]]'' de [[Richard Wagner|Wagner]] en la Scala el 1873), fora del seu país tingué el gran mèrit de donar a conèixer noves composicions orquestral de compositors italians.
 
El 1870 va ser un dels fundadors i posteriorment director artístic de la ''Società Orchestrale della Scala'' i el 1884 va reorganitzar a Turín l'orquestra dels ''Concerti Popolari'', amb la qual va donar ni més ni menys que 21 concerts entre els que figuraven novetats de List, Wagner, Raff, Chabrier i els italians Bolzoni, Mancinelli, Zuelli, Sgambati (la ''Simfonia en re'') així com l''Adagio'' del seu Quartet i ''l'Scherzo'' de la seva ''Simfonia''. Juntament amb un gran nombre d'autors menors, Franco Faccio va estrenar a la Scala el [[Rèquiem]] de Verdi (1874). ''[[La Gioconda]]'' de [[Amilcare Ponchielli|Ponchielli]] (1876), ''[[Dejanice]]'' de [[Alfredo Catalani|Catalani]] (1883), ''[[Otello (Verdi)|Otello]]'' de Verdi (1887) i ''[[Edgar (Puccini)|Edgar]]'' de Puccini (1889).
 
Richard Strauss, que el va sentir a la Scala en un concert el 1888, va lloar la seva direcció minuciosa i exigent, Va abandonar l'activitat el 1980, després que l'any anterior, en dirigir ''[[Els mestres cantaires de Nuremberg]]'' de Wagner a l'Scala, posés de manifest lapsus mentals i desquilibris nerviosos que el conduirien a la bogeria i més tard a la mort.
 
== Referencies ==
77.751

modificacions