Viquipèdia:Pàgina de proves: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
canvis |
prova |
||
Línia 9:
L’experiència en la cobertura de conflictes armats als [[Balcans]] i al [[Orient Pròxim|Pròxim Orient]], del 1989 al 2003, el porta també col·laborar, paral·lelament, en projectes de cooperació, mediació, ajut humanitari i reconstrucció a països com [[Bòsnia i Hercegovina]], [[Croàcia]], [[Kosovo]], [[Albània]] i [[Palestina]]. Va ser el representant de l’[[Ajuntament de Barcelona]] a [[Sarajevo]] (“Districte 11”, 1996-98) i actualment és el delegat del Govern de Catalunya als països del Sud-est d’Europa.
Ha fet de l’esport com a eina de reconciliació i desenvolupament social la seva passió, arribant a col·laborar en l’organització de tres [[Jocs Olímpics]], primer a [[Jocs Olímpics d'estiu de 1992|Barcelona]], i després també a [[Sydney]] i a Torí de la mà del [[Comitè Olímpic Internacional]] (CIO).
[[Fitxer: == '''Periodisme y Comunicació''' ==
Quan encara era estudiant a la Facultat, però després de dos anys d’intenses pràctiques al diari Avui, li arriba l’oportunitat de cobrir el seu primer conflicte internacional, la Revolució romanesa del 1989. Fa el seu bateig de foc el dia de Nadal, arribant a Bucarest en el moment de l’afusellament del dictador Nicolae Ceausescu i la seva esposa Elena. Eren moments de grans canvis i esperances al Vell Continent i l’Avui el designa com a corresponsal per a l’Europa de l’Est, cobrint els esdeveniments posteriors a la caiguda del Mur de Berlin, amb les primeres eleccions lliures a la República Democràtica Alemanya i la conseqüent unificació amb l’RFA; l’ascens del sindicat Solidarnosc a Polònia o la històrica victòria de Vaclav Havel a Txecoslovàquia.
Ja com a cap de secció d’Internacional, el 1991, alterna la cobertura de la Primera Guerra del Golf Pèrsic (des d’Israel) amb l’esclat dels conflictes que desintegraran Iugoslàvia, primer a Croàcia (fronts de Vukovar-Eslavònia i la Krajina) i després a Bòsnia i Hercegovina, sent l’únic periodista català que aconsegueix donar veu a les víctimes de Sarajevo quan les forces agressores comandades pel general Ratko Mladić tanquen el setge sobre la capital (que duraria 1.450 dies), el 2 de maig de 1992.
És aquest episodi el que marcarà la vida professional i personal de Hauck. El 17 de maig de 1992, al 15è dia del setge, una explosió de morter mata al seu company, el fotoreporter Jordi Pujol Puente (25 anys), que va aconseguir distribuir a tot el món les seves valuoses imatges de resistència i supervivència gràcies a un acord de col·laboració amb l’agència nord-americana Associated Press (AP). Trenta anys després de la seva mort, el 23 de febrer de 2022, el Consell Municipal de Sarajevo aprova la concessió de la Ciutadania d’Honor (a títol pòstum) a Jordi Pujol Puente, en reconeixement pel seu treball fotografiant el setge.
Hauck, després d’aconseguir evacuar el cos del seu company enmig de la guerra, no tornarà al front de Sarajevo, però seguirà informant dels conflictes als Balcans, des de les negociacions de pau a Ginebra o anticipant nous escenaris de guerra a Kosovo i Macedònia.
Aquesta història va quedar recollida en una escena de l’obra de teatre “Encara hi ha algú al bosc” del col·lectiu Cultura i Conflicte que juga amb la dicotomia entre Barcelona i Sarajevo el 1992 (Jocs Olímpics versus setge) per denunciar l’oblit de les víctimes de la violència sexual a les guerres de l’antiga Iugoslàvia.
Encara colpit pel trauma de Sarajevo, el 1995, després de la firma dels Acords de Dayton que posaran fi a la guerra de Bòsnia i Hercegovina, Hauck deixa el diari Avui per incorporar-se, per encàrrec de l’aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, al singular projecte de reconstrucció d’algunes de les instal·lacions olímpiques de la capital bosniana.
Retornat a Catalunya—mai es va considerar membre de “la tribu” de corresponsals de guerra que, després de Sarajevo, van anar a parar als fronts de Grozni, Kigali, Mogadiscio o Freetown—, amb el coneixement dels conflictes recents, els processos de pau i la reconstrucció, s’anima a involucrar-se en projectes innovadors per a l’educació d’una generació de joves més resilients i preocupats pel bé comú. Entre el 1995 i el 2013 es bolca la detecció i promoció del talent jove, com a director de comunicació al Fòrum Universal de les Cultures, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Fundació Princesa de Girona.
== Referències ==
{{listaref}}
| |||