Francès antic: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot prepara format de cometes per a posterior revisió tipogràfica.
Cap resum de modificació
Línia 1:
{{MT|data=2015}}
{{Infotaula de llengua}}
El concepte de '''francès antic''' o '''francès medieval''' inclou el conjunt de tota la família de [[llengües romàniques]] del [[Llengües d'oïl|grup d'oïl]] parlades aproximadament ena la meitat nord del territori francès actual i per la [[Normands|noblesa normanda]], des del {{segle|VIII}} IX fins al {{segle|XIV}} aproximadament.t.<ref name="Gec">{{GEC2|0229547|llengua francesa}}</ref>
 
== Orígens i descendència ==
Prové del romanç o galoromanç, un dialecte del [[llatí vulgar]] present en la majoria dels països que formaven part de l'[[Imperi Romà]]. És seguit històricament seguit pel [[francès mitjà]] . Aquestes distincions temporals de l'edat de la llengua han estat, però, definides de formamanera relativament arbitrària i recent pels lingüistes. Des del punt de vista dels locutors, l'evolució va ser escassa apel causafet que el llatí ha evolucionat cap al francès de formamanera contínua i progressiva sense que es percebi un tall entre diferents estats de l'evolució encara que l'alteració ena la pronunciació pogués ser el fet de l'aportació dels no romans, en aquest cas cèlticsceltes i germànics.<ref name="Lovaina"/>
 
El francès antic és l'avantpassatancestre del francès parlat avui dia. no obstant això, lL'aparició d'una llengua única al territori francès és tanmateix molt tardana i és el resultat de la unió de diverses [[llengües d'oïl]] antigues queel hanque formatconstitueix la llengua actual.
 
Per exemple, s'estima que a la vigília de la [[Revolució Francesa]], les tres quartes parts de la població francesa parlaven una llengua diferent del francès.<ref name="Yale">{{ref-web|url= http://oyc.yale.edu/transcript/357/hist-276 |títol=Open Yale Courses | editor=Oyc.yale.edu |data=2007-09-17 | consulta=2015-03-30}}</ref>
 
== Importància del francès en la història lingüística ==
Llengua de cultura i de literatura, està ben testimoniat i es pot constituir la seva història amb una gran precisió (tant lèxicalèxicament, morfològicamorfològicament, fonèticafonèticament i sintàcticasintàcticament). LaLes sèrie d'evolucions fonètiques que han conduït d'aquesta llengua a la seva varietat moderna són conegudes amb suficientprou detall per una cadena fonètica del llatí al francès prevista segle per segle. L'estudi del francès i de la seva història no potpoden obviar el francès antic. De la resta, aquesta assignatura, així com el seu aspecte fonètic històric, és obligatòria per als estudiants de lletres actuals, agregada a les lletres clàssiques i aia la gramàtica, examenconcurs que cales passarpassa a França per a poder ensenyar la llengua i la literatura franceses..<ref name="Yale"/>
 
== Variacions dialectals i llengua literària ==
El francès antic millor dit, el romanç que es parla a França durant tota l'Edat Mitjana, és "una branca" del llatí, i és una llengua de la qual en neixen moltes altres, per exemple l'italiàel català modern o el catalàl'italià modern. Per això, existeixenhi ha nombroses paraules semblants, tot i les excepcions: per exemple, el verb estimar és ''amare, estimare''tant en llatí, comes conserva igua tant en italià, canviacom aen ''amar''català, però en catalàcanvi i aés ''aimer'' en francès actual.<ref name="Lovaina">{{ref-llibre|títol=Gramatica de la lengua vulgar de Espana. -Lovaina, Barthol. Gravio 1559|url= http://books.google.cat/books?id=5cxMAAAAcAAJ|any=1559| editorial=Barthol. Gravio}}</ref>
 
La variació de l'ortografia segons les regions fa que si es comparen dos texts de diferents regions, per exemple de l'extrem oest i de l'extrem est de França, existiria una gran diferència tant d'ortografia així com de pronunciació. Al llarg del temps, el francès antic ha evolucionat fins a convertir-se en el francès modern. Al no haver-hi una llengua literària definida, s'escrivia tal com sonava.
<!--
== Evolució i estats de la llengua ==
Pel que fa a les mutacions de la llengua anteriors a l'època del francès antic, vegeu l'articles osbre les [[llengües romàniques]].
 
=== Fonologia ===
S'ha utilitzat aquí per descriure les característiques fonològiques dels noms el sistema de Bourciez, o alfabet dels romanistes, sovint utilitzat en les descripcions fonològiques de l'evolució del francès. Consulti's Sistema de Bourciez per a una descripció d'aquest sistema i una taula de correspondències amb l'[[alfabet fonètic internacional|AFI]].
 
==== Sistema vocàlic ====
El llatí clàssic utilitzava deu fonemes vocàlics diferents, distribuïts en cinc vocals breus (escrites ă, ĕ, ĭ, ŏ, ŭ, representant /a, ɛ, ɪ, ɔ, ʊ/) i els seus cinc equivalents llargues (ā, ē, ī, ō, ū, representant /aː, iː, iː, oː, oː/). En efecte, en llatí, la longitud del so és fonològica, és a dir, pertinent: dues paraules poden tenir com a sola diferència la longitud d'una de les seves vocals (vĕnit [ˈwɛnɪt] « ve » és diferent de vēnit [ˈweːnɪt] « va venir »). Un dels majors canvis en l'evolució del llatí al francès és la desaparició progressiva de les oposicions de longitud en favor de les distincions de timbre. L'oposició de timbre entre dues vocals es converteix en el criteri de diferenciació. Aquest canvi vocàlic va tenir lloc entre els segles II i IV. La major part de l'evolució és comuna en moltes llengües romanços.
 
El canvi vocàlic es presenta com segueix:
* ē [iː] pansa a ẹ [i] al segle II
* ĕ [ɛ] continua com ę [ɛ] quan està accentuada (vocal tònica), si no (sent àtona) es converteix en ẹ [i] al segle II
* ĭ [ɪ] pansa a ẹ [i] al segle III
* ī [iː] es manté com a i [i], sense distinció de longitud
* ă [a] i ā [aː] perden la seva oposició de longitud, de manera que, des d'un punt de vista fonològic, el llatí en aquest punt de l'evolució tan sols posseeix una a [a]
* ō [oː] pansa a ọ [o] al segle II
* ŏ [ɔ] continua com ǫ [ɔ] quan està accentuada, si no passa a ọ [o] segle II
* ū [oː] perd la seva característica de longitud, es manté com o [o]
* ŭ [ʊ] pansa a ọ [o] al segle IV
Els tres diftongs llatins presents en el llatí al voltant del segle I a.C., ae [aɛ̯], au [aʊ̯] i oe [ɔɪ̯], van evolucionar respectivament a ę [ɛ] (aquest molt primerencament al segle I), ǫ [ɔ] i ẹ [i] (posteriorment).
 
Tenint en ment aquest sistema de vocals, /i i ɛ a ɔ o o/ sense diftongs decreixents, els sons /ɛ, a, ɔ, o/ pretónicos o tònics es van tornar en els termes més generals [jɛ], [ɛ], [wɛ] i [ew ~ øw] respectivament en síl·labes obertes, i [ɛ], [a], [ɔ] i [o]>[o] en síl·labes tancades. La /o/ per la seva banda es va moure cap al front, a [i]. Les vocals es nasalizaron abans d'una /m/, /n/ o /ɲ/, la qual cosa va bloquejar també varis d'aquests canvis, encara que d'altra banda és important notar que /ɔ/ i /o/ al nasalizarse es van arribar a pronunciar de forma idèntica, potser [õ] o [ũ].
 
D'altra banda, el francès també va passar per una sèrie de canvis en les vocals postónicas (després de la síl·laba tònica), primer reduint-les totes a [ə], després perdent aquesta [ə] tret que fos seguida de certs grups de dues consonants, i finalment reduint la /a/ postónica a [ə] també. Exemples d'aquesta extrema reducció de vocals serien el llatí <small>CATTUM</small> 'gat' passant per [tʃatə] i acabant en ''xat'' [tʃat], <small>ŪNUS</small> 'un' > [unəs] > ''uns'' [ỹns], <small>COMITEM</small> 'company' > [kontə] > conte [kõntə]~[kũntə] 'comte', CATTA(M) 'gata' > [kata] > ''chate'' [tʃatə].
 
Aquesta reducció i subsecuente pèrdua de la majoria del material fonològic després de la vocal tònica en el francès del medioevo, pèrdua que després s'incrementaria encara més en segles posteriors, va acabar per donar-li al francès modern la seva característica accentuació en què totes les paraules tenen la síl·laba tònica al final.
 
Amb totes aquestes generalitats, més detalls no presentats aquí per brevetat (com per exemple la influència de les consonants palatals o la vocalització de la /l/), acabem amb el següent sistema vocàlic:
{| class=wikitable style="text-align: center;"
|+ Vocals del francès antic, cap al s. XII
 
! Anterior
! Central
! Posterior
 
|-
! rowspan=2 | Tancada
!<small>Oral</small>
| i i
| o
|-
!<small>Nasal</small>
| ĩ ỹ
|-
! rowspan=2 | Semicerrada
!<small>Oral</small>
| rowspan=2 | ə
|-
!<small>Nasal</small>
| ẽ
| õ
|-
! colspan=2 | Semiabierta
| ɛ
|-
! rowspan=2 | Oberta
!<small>Oral</small>
| a
|-
!<small>Nasal</small>
| ã
|}
{| class=wikitable style="text-align: center; margin-bottom: 10px;"
|+ Diftongs i triftongs del francès antic, cap al s. XII
 
! IPA
! Exemple
! Significat
|-
! colspan=4 | decreixents
|-
! rowspan="3" | Oral
| /{{AFI|/aw/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/chevaus#Francés&#x20;antiguo chevaus]
| cavall (nom. sg.)
|-
| /{{AFI|/oj/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/toit#Francés&#x20;antiguo toit]
| sostre
|-
| /{{AFI|/ew/}}/ ~ /{{AFI|/øw/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/neveu#Old&#x20;French neveu]
| nebot
|-
! rowspan=2 | [[Nasalització|Nasal]]
| /{{AFI|/ẽj/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/plein#Francés&#x20;antiguo plein]
| ple
|-
| /{{AFI|/õj/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/loing#Francés&#x20;antiguo loing]
| lluny
|-
! colspan=4 | creixents
|-
! rowspan="3" | Oral
| /{{AFI|/je/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/pié#Francés&#x20;antiguo vaig piular]
| peu
|-
| /{{AFI|/ɥi/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/fruit#Francés&#x20;antiguo fruit]
| fruita
|-
| /{{AFI|/we/}}/ ~ /{{AFI|/wø/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/cuer#Francés&#x20;antiguo cuer]
| cor
|-
! rowspan="3" | [[Nasalització|Nasal]]
| /{{AFI|/jẽ/}}/
| ben
| ben
|-
| /{{AFI|/ɥĩ/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/juignet#Francés&#x20;antiguo juignet]
| juliol
|-
| /{{AFI|/wẽ/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/cuens cuens]
| comte (nom. sg.)
|-
! colspan=4 | triptongosel accent tònic cau sempre en la vocal mitjana<br>
<br>
|-
! rowspan="3" | Oral
| /{{AFI|/e̯aw/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/beaus#Francés&#x20;antiguo beaus]
| bell
|-
| /{{AFI|/jew/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/dieu#Francés&#x20;antiguo dieu]
| déu
|-
| /{{AFI|/wew/}}/
| [//es.wiktionary.org/wiki/jueu#Francés&#x20;antiguo jueu]
| jueu
|}
 
==== Sistema consonàntic ====
{| class=wikitable style="text-align: center; margin-bottom: 10px;"
|+ Consonants del francès antic
 
! [[Consonant bilabial|Bilabial]]
! Llavi-dental[[Consonant labiodental|<br>
<br>
]]
! Dental/alveolar<br>
<br>
! Postalveolar/palatal<br>
<br>
! [[Consonant velar|Vetllar]]
! [[Consonant glotal|Glotal]]
|-
! [[Consonant nasal|Nasal]]
| &nbsp; m
 
| &nbsp; n
| &nbsp; ɲ
 
|-
! Oclusiva
| p b
 
| t d
 
| k ɡ
 
|-
! [[Consonant fricativa|Fricativa]]
 
| f v
| s z
 
| (h)
|-
! [[Consonant africada|Africada]]
 
| ts dz
| tʃ dʒ
 
|-
! [[Consonant lateral|Lateral]]
 
| &nbsp; l
| &nbsp; {{AFI|&nbsp; [[Aproximante lateral palatal|ʎ]]}}
 
|-
! [[Consonant vibrant|Vibrant]]
 
| r
 
|}
Notes:
* Les africades /ts/, /dz/, /tʃ/, /dʒ/ es van convertir en fricatives ([s], [z], [ʃ], [ʒ]) en francès mitjà. /ts/ s'escrivia com a c, ç, -z, com en cent, chançon, priz ("cent, cançó, preu"). /dz/ s'escrivia com a -z-, com en doze "dotze".
* /ʎ/, com en conseil, travaillier ("''consell'', treballar"), es converteix en /j/ en [[Francès|francès modern]].
* /ɲ/ no només apareix en el mitjà de la paraula, sinó també al final com en poing "mà". Al final de paraula, /ɲ/ es va perdre posteriorment, deixant una vocal nasalizada.
* /h/ es trobava tan sols en préstecs germànics i més tard es va perdre. En les paraules d'origen llatí, /h/ es perdó d'hora, c''om'' en om, ''uem'', del llatí ''homō''.
 
=== Gramàtica ===
==== Flexió nominal ====
En el plànol morfològic, el francès antic és encara una llengua flexiva (el francès modern és molt més analític), però presenta ja una reducció de les flexions pel que fa al llatí.
 
El substantiu posseeix ja els dos gèneres (masculí i femení) i els dos nombres (singular i plural) del francès modern, però conserva igualment una declinació de dos casos:
* el cas subjecte, heretat del nominatiu llatí, marca les funcions sintàctica de subjecte, d'apòcope, d'apel·latiu i d'atribut del subjecte.
* el cas de règim, heretat de l'acusatiu llatí, marca totes les altres funcions.
Alguns exemples (els nom de tipus I i II eren els més nombrosos):<center>
{| class=wikitable
 
! colspan=2 | Tipus I (feminino)
! colspan=2 | Tipus II (masculí)
! colspan="5" | Tipus III (mixt)
|-
!<small>normal</small>
!<small>híbrid (Ia)</small>
!<small>normal</small>
!<small>híbrid (IIa)</small>
!<small>IIIa (masc. en -eor)</small>
!<small>IIIb (masc. en -on)</small>
!<small>IIIc (fem. en -ain)</small>
! colspan=2 | IIId (irregulars masc. i fem.<small>)</small>
|-
! rowspan=2 | sg.
!<small>sujet</small>
| la dona'm
| la citez
| li murs
| li pere
| li chantere
| li lerre
| la none
| li cuens
| la suer
|-
!<small>régime</small>
| la dona'm
| la vaig citar
| li mur
| li pere
| li chanteor
| li larron
| la nonain
| li conte
| la seror
|-
! rowspan=2 | pl.
!<small>sujet</small>
| els dames
| els citez
| li mur
| li pere
| li chanteor
| li larron
| els senars
| li conte
| els serors
|-
!<small>régime</small>
| els dames
| els citez
| els murs
| els peres
| els chanteors
| els larrons
| els nonains
| els contes
| els serors
|}
</center>Distingint formalment li subjecto i el complement, ''la'' declinació bicasual permetia emprar sense ambigüitat els ordres de paraules que serien impossibles més tard: la beste fiert li cuens, si fiert li cuens la beste et ''li cuens fiert la beste'' signifiquen sense equivocació alguna "el comte pega a la bèstia", sent ''li cuens'' marcat explícitament com a subjecte.
 
El cas subjecte realitza aquí la funció de subjecte, però pot realitzar la d'apòcope o la d'oposició al subjecte.
 
Fins i tot si aquesta declinació bicasual està viva en la literatura, ''on relève de temps à autre donis « fautes » dans els textes''.
 
La descomposició del sistema és probablement deguda a la forma fonètica de les desinències que es presten a la confusió (la -s indicava el cas subjecte singular i el cas de règim plural), al seu caràcter incomplet (des del francès antic, els femenins en -i provinents de la primera declinació llatina, oposen simplement singular i plural) ainsi qu'à l'amuïssement progressif donis consonnes finals en français (li -s final ne es prononce aujourd'hui plus).
 
No obstant això, aquesta descomposició no va ser uniforme: en un llarg moviment d'oest a est, aquest sistema va ser abolit primer en els dialectes de l'oest, després al centre amb la regió parisenca per mantenir-se viu en els dialectes de l'est fins al {{segle|XV}}. El lèxic francès actual heretat del francès antic prové generalment del cas de règim, el més freqüent en el discurs. No obstant això, en alguns casos, és el cas subjecte el que s'ha conservat (es tracta sobretot de noms de persones, a causa del seu ús freqüent en cas subjecte com a apel·latius): tal és el cas de fils, sœur, prêtre, ancêtre, i de nombrosos pronoms. Les dues formes han sobreviscut alhora donant lloc a doblets, de vegades diferenciats semànticament com en gars / garçon, copain / compagnon, sire / seigneur, pâtre / pasteur, nonne / nonnain, pute / putain.
 
==== Article ====
===== Article definit =====
<center>
{| class=wikitable
 
! colspan=2 | Singular
! colspan=2 | Plural
|-
!<small>masculí</small>
!<small>femení</small>
!<small>masculí</small>
!<small>femení</small>
|-
! rowspan=2 | sg.
!<small>sujet</small>
| li
| li
| la
| la
|-
!<small>régime</small>
| li
| els
| els
| els
|}
</center>
 
===== Article indefinit =====
L'article indefinit era menys utilitzat que en el francès modern i s'ometia amb freqüència.<center>
{| class=wikitable
 
! colspan=2 | Singular
! colspan=2 | Plural
|-
!<small>masculí</small>
!<small>femení</small>
!<small>masculí</small>
!<small>femení</small>
|-
! rowspan=2 | sg.
!<small>sujet</small>
| uns
| uneix
| un
| uneixes
|-
!<small>régime</small>
| un
| uneix
| uns
| uneixes
|}
</center>
 
=== Sintaxi ===
L'article definit s'aplica sempre a un nom ja conegut i s'utilitzava també on el francès modern utilitzaria un demostratiu.
-->
 
== Vegeu també ==
* [[Black Book of the Admiralty]]
* [[Llibre del Consolat de Mar]]
* [[Llengua occitana]]
* [[Llengües romàniques]]
 
== Referències ==