Cartesianisme: diferència entre les revisions

Així, vist neutralment, Descartis, com tot pensador que consuma la seva pròpia filosofia, va ser responsable o víctima del seu propi pensament. Més aviat clar queda, que els avanços, inspiracions i nous horitzons de recerca, com a mínim en filosofia, -fins a percatarnos que hi havia en ella no sol límits sinó calls paradoxals gens útils, a erradicar- han vingut daus, per bé o per malament, a partir del llistó que ell va marcar generosament amb la seva filosofia. Encara que la Modernitat tendia a descobrir-se limitada a dues opcions i un abisme -o el "''cogito''" o "l'extensa"-, des d'un punt de vista atemporal, el "''Dualisme pensant''" era el més inevitable però millor que podia ocórrer. Aquell ha de, des d'un punt de vista atemporal, de considerar-se com un naufragi que formava part del procés de maduració al que "ella" mateixa s'havia encomanat des que va decidir venir-se de la ''transcendència'' a ''la immanència.'' Atemporalment això és el que va ocórrer profundament al trobés entre les dues aigües de "''l'extensió''" i "''el cogito''", més enllà de les angoixes i despits. Més, almenys filosòficament, fins que no es va deixar de costat la il·lusió dual i les obligacions innecessàries de dedicar-li temps a intentar salvar la tensió des de paradoxalment el propi "''paradigma cartesià de pensar''" (veure: ''idealisme alemany''; ''trascendentalismo kantià''), no va començar a ser evident una mica més enllà de les angoixes i postures filosòfiques contraposades. Solam''en''t des del moment en què les generacions precedents van exercir com a purs filòsofs i puros científics (en el sentit que, en les noves generacions, el prototip de filòsof va començar a ser transgredido. El cànon preponderant es veia secularizado cap a un tipus de filòsof sense pretensions "dogmàtiques" o "constructivitas" ni tarannà antropocèntric o mismamente cartesià, com per exemple és el cas de '''Ludwig Wittgenstein''' ''i la seva noció de <'' quietismo>) la modernitat va entrar en una altra fase de superació dels seus propis límits cognoscitivos. Pel que fins que no es van dedicar certs pensadors a estar per sobre de les angoixes i de les tensions provocades pels "dos extrems enfrontats", i fins que no se li van reconèixer més responsabilitats a "''l'experiència''", com a fenomen, en la relació entre la ''xarxa extensa'' i la ''xarxa cogitans'' ni es va interaccionar amb certes nocions, com les de l'aristotelisme (segona naturalesa), no es va començar a concebre possible salvar ni al Dualisme ni conciliar les aparences i els escandalosos prejudicis empiristes i solipsistas del que va significar ser "una oscil·lació intolerable" (veure "''Ment i Món''" de ''John McDowell'' -Ed.Sigueme, 2003, Salamanca-).

 

 

Amb tot, així i tot, ''el Dualisme'' pot ser considerat d'alguna forma una tendència cognoscitiva tan humana com el ''tic'' dels instints ''Apolíneos'' i ''Dionisiacos'' que va diagnosticar '''''Nietzsche.''''' És a dir, ''el cartesianismo'' no és tant un tarannà intelectivo estètic sinó un d'intel·lectual. Si del que Nietzsche va diagnos''tic''ar es pot dir que tenim "tics" estètics racionals: del Cartesianismo, podem dir que estem davant un "tic" ''intel·lectual.'' Alguna cosa molt normal per als animals racionals vist d'aquesta manera, que igual que certes màquines, de vegades, tinguem tant certes actituds, com certes capacitats degradades o "viciades" o simplement molt poc desenvolupades, en el sentit que el "Tic" cartesià és proporcional a un tipus de consciència cognoscitiva que pugues o superar-se o cristal·litzar-se en funció que cognitemos a més o a menys; és a dir en funció que li dediquem més o menys temps al desenvolupament de la nostra consciència i enteniment tant personal com del món. Es pot dir que ''el cartesianismo'' és en realitat un símptoma de ''racionalitat deviniente'' que va trobar la seva màxima expressió en l'encarnació de Descartis. I des d'aquest punt de vista, es pot trobar tant una exculpació com una justificació, però sobretot una comprensió i concepció que, depenent de l'activitat cognoscitiva de cada individu, una fase "cartesiana de pensar", "ser" o "viure" es pot presentar més o menys temps en algun moment de l'existència de qualsevol persona o societat, a manera de paradigma. A més, àdhuc avui, vist des del punt de vista de la filosofia del llenguatge i de la Ment, tots aquests elements, segueixen sent els límits de la filosofia i de la pròpia psicologia (horitzó de recerca: ''tipus de perfils psicològics naturals o innats-sistemes filosòfics legitimats per tipus de perfils i condicions psico-somàtic-físiques'')