Orde sacerdotal: diferència entre les revisions

L{{L’'}}'''Ordeorde Sacerdotalsacerdotal''' és un [[sagrament]] de l'[[església catòlica|Església Catòlica]] que inclou tres graus: [[episcopat]], [[presbiterat]] i [[diaconat]]. Segons el [[catecisme]] de l'Església Catòlica]] editat l'any [[1993]], l'Orde'''orde''' és el sagrament gràcies al qual la missió confiada pel Crist als seus apòstols continua a ésser exercida en l'Església fins a la fi dels temps: és per tant, el sagrament del ministeri apostòlic.<ref name="CEC">{{ref-llibre|cognom= Església Catòlica|títol= Catecisme de l'Església Catòlica| editorial= Coeditors catalans del Catecisme|lloc= Barcelona |data= 1993|isbn= 8460465314}}</ref>

La paraula ''Orde'', en l'antiguitat romana, designava uns cossos constituïts en el sentit civil, sobretot el cos dels governants. ''Ordinatio'' designa la integració en un ''ordo''. En l'Església, hi ha uns cossos constituïts que la tradició, no sense fonament en la [[Bíblia]] anomena des dels temps antics amb el nom de ''taxeis'' (en grec), ''Ordinesordines'' (en llatí): així la litúrgia parla de l{{l’'}}'''''[[ordo episcoporum]]''''' de l{{l’'}}'''''[[ordo presbyterorum]]''''' i de l{{l’'}}'''''[[ordo diaconorum]]'''''. Altres grups reben també aquest nom d'd’''ordo'',: els [[catecumen]]s, les verges, els esposos, les viudes.<ref name="CEC"/>

La paraula “sacerdotal” ve de molt antic. Ja a la narració de l'[[Èxode]] (Ex. 19,6) es troba que el poble hebreu fou escollit per ser constituït per Déu com un «reialme de sacerdots i una nació sagrada». Però a l'interior del poble d'Israel, Déu escollí una de les [[dotze tribus]], la de [[Leví]], posada a part per al servei litúrgic (Nm 1,48-53). Van ser consagrats amb un ritu propi els orígens del sacerdoci de l'[[antic Testament|Antiga Aliança]] (Ex. 29,1-30; Lv. 8). Els sacerdots hi són "constituïts en pro dels homes en les coses que són de Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats". (He. 5,1).; (CEC 1539).<ref name="CEC"/>

Però en l'església catòlica, Crist és l'únic sacerdot perquè totes les prefiguracions del sacerdoci de l'Antiga Aliança troben acompliment en Jesucrist, constituït «únic mitjancer entre Déu i els homes» (1Tm1 Tm. 2,5). Així gràcies a aquesta assumpció del sacerdoci del Crist, tots els batejats de l'Església cristiana són participants com a fills de l'església d'un «reialme de sacerdots per al Déu i Pare seu». (Ap. 1,6). Tota la comunitat dels creients és sacerdotal. Els fidels, pel mateix fet, exerceixen el seu sacerdoci baptismal a través de la seva participació, cadascú segons la vocació pròpia, en la missió del Crist, Sacerdot, Profeta i Rei. Pels sagraments dels Baptisme i de la Confirmació, els fidels són «consagrats per a ser (...) un sacerdoci sant».

Segons l'[[exegesi]] catòlica, Jesucrist, durant la seva vida pública, hauria instituït un grup de dotze persones anomenats «apòstols» i que el seguien en la seva vida i predicació itinerant per [[Galilea]] i [[Judea]] (cf. Mc. 3 14-15). A aquests donà poders especials per expulsar dimonis i curar malalties (cf. Mt. 10 1) però la seva missió principal era «estar amb Ell» i predicar l'[[Evangeli]]. Després, l'evangelista [[Lluc]] indica que Jesús escollí també uns altres 72 anomenats «deixebles» i els envià amb poders idèntics que els dels apòstols (cf. Lc. 10 1-2). Aquests apòstols foren qui l'acompanyaren durant el [[Sant Sopar]]. Segons la narració evangèlica, després d'entregar el pa i el vi i fer al·lusió al seu cos i sang, Jesucrist digué: «feu això en commemoració meva» (cf. 1 Co. 11 24 i texts paral·lels). Aquest text és interpretat per l'església catòlica com una voluntat de Jesús d'establir sacerdots que perpetuessin aquest record. Més endavant, el dia de la resurrecció, Jesús conferí també als apòstols el poder de perdonar pecats en nom seu (cf. Jn. 20 21-23) i els confià les funcions de governar, ensenyar i santificar dins de la seva Església (cf. Mt. 28 19-20). En aquests dos moments solemnes, així com en la vinguda de l'[[Esperit Sant]] a [[Pentecosta]] que acabà d'enfortir els apòstols per la missió que havien rebut, l'Església reconeix l'ocasió de la institució del sagrament de l'orde per part de Crist. Com en la resta de sagraments no es tracta d'una institució jurídica, sinó més aviat d'una intenció que els deixebles han anat aprofundint al llarg del temps.

* {{ref-llibre|cognom= Sartore|nom= Domenico |enllaçautor= Domenico Sartore|coautors= Achille M Triacca, J M Canals Casas |títol= Nuevo diccionario de liturgia | editorial= San Pablo |lloc= Madrid|data= 1984}}