Numairites: diferència entre les revisions

A final del {{segle|X}} els Banu Numayr de [[Watthab ibn Sàbiq an-Numayrí]] van formar un principat al [[Diyar Mudar]] entorn de la ciutat d'[[HarranHaran]]. Haurien dominat HarranHaran, Sarudj, [[al-Ruha]] ([[Edessa (Turquia)|Edessa]]), [[Rakka]] i Rafika. Igual que els Banu Kilab a Alep, els Banu Marwan (Marwànides) al Diyar Bakr, i els Banu Uqayl al [[Diyar Rabia]], volien administrar pel seu propi compte els territoris i les ciutats (que abans es limitaven a saquejar). El 1005 milers de cavallers numàyrides i kilabites dirigits pel senyor de [[Sarudj]], Wahthab ibn Djafar, que podria ser la mateix persona que Watthab, el primer emir dels numairites, van donar suport al ''ghazi'' Asfar Taghlib contra els romans d'Orient, però després Watthab va buscar l'aliança amb els romans d'Orient per atacar el Diyar Bakr, i amb el seu ajut va penetrar al territori [[Dinastia marwànida (Diyarbakir)|marwànida]] i va sotmetre a [[Nasr-ad-Dawla Àhmad|Nasr-ad-Dawla Àhmad ibn Marwan]], saquejant diversos llocs. Ibn Marwan va buscar el suport de [[Mutamid al-Dawla Kirwash ibn al-Mukallad|Karwash ibn Mukallad]], emir [[Uqàylides|uqàylida]] de Mossul, mercès al qual el va poder rebutjar; els romans d'Orient es van excusar amb els marwànides.

El 1061 dominava a [[HarranHaran]] el xeic Mani ibn Xabib ibn Watthab, net del fundador que va donar suport al seu nebot matern Mahmud ibn Sàlih ibn Mirdàs d'Alep en contra del seu oncle, el príncep [[mirdàsida]] Thimal ibn Sàlih, que s'havia creat un principat a l'est, a la vora de l'[[Eufrates]]; després de diversos combats i treves, la calma va tornar per l'acció mediadora d'al-Sayyida que va reconciliar a Mani i a Thimal, i va acompanyar a aquest a Alep on fou altre cop reconegut (1061) però va morir el 1062. El 1070 al-Sayyida va haver d'intervenir altre cop per demanar al sultà seljúcida [[Alp Arslan]], que estava assetjant Alep on governava el seu fill [[Mahmud ibn Nasr]], de desistir d'humiliar Mahmud fent-li besar la seva estora en signe de submissió; aquesta vegada no va aconseguir el seu objectiu; pocs mesos després la destrucció de l'exèrcit romà d'Orient a la [[batalla de Manazkert]] (1071) privava als numairites (watthàbides) i [[kilabites]] ([[mirdàsides]]) de la protecció eventuals de les forces imperials.

El 1089 una coalició d'àrabs amb els Banu Numayr i els [[Uqayl]], dirigida per l'emir [[Uqàylides|uqàylida]] de Mossul [[Múslim ibn Qurayx|Xàraf-ad-Dawla Múslim ibn Qurayx]] va derrotar els turcmans, però en els mesos següents el príncep turc [[Tutush I]] i les seves forces turques van assolar tot el nord de Síria. El 1081 Muslim va haver d'intervenir a Alep on els [[mirdàsides]] havien perdut el poder el 1080. El 1083 Muslim, ara emir de Mossul i Alep, va formar una coalició de tribus [[iemenites]] i [[Qays Aylan|qaisites]] de Síria (que va incloure als Banu Numayr) contra els kurds de la [[Al-Jazira|Jazira]] i altres tribus àrabs (incloent fraccions dels Banu Uqayl i dels Banu Numayr); amb el suport del mateix governador d'HarranHaran Yahya ibn al-Shatir, un servidor d'Ibn Utayr que administrava l'emirat en nom de l'infant Alí ibn Watthab, Múslim ibn Qarwaix va poder ocupar la ciutat i emirat (1081) i va instal·lar com a governador a Jàfar al-Uqaylí que hi va instaurar el xiisme. El 1083, mentre Muslim assetjava [[Damasc]], HarranHaran fou reconquerida pel cadi QAbu Djalaba al-Hanbali que la volia retornar a Yahya ibn al-Shatir per administrar-la altre cop pels Banu Watthab; Yahya i Ibn Atiyya al-Numayri van recuperar la ciutat però el mateix any Muslim la va reconquerir i va executar al cadi i als seus fills i un centenar d'habitants tot i que havien obtingut l{{'}}''aman''. El 1085 Muslim va morir a mans del turcman [[Sulayman ibn Kutalmix]] que s'havia apoderat d'[[Antioquia]]. Els poders àrabs del nord de Síria i la Djazira van caure un rere l'altra davant dels nous vinguts turcmans; els Banu Numayr van restar no obstant a la zona, sense poder polític.