Carlo Andrea Pozzo di Borgo: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 10:
Quan Napoleó envià tropes per a ocupar l’illa el 1796, Pozzo fou exclòs de l’amnistia general i s’aixoplugà a Roma, però les autoritats franceses en demanaren l’extradició. Aleshores marxà a [[Londres]], on acompanyà sir Gilbert Elliot a una ambaixada a [[Viena]], on hi va estar sis anys i el va relacionar amb alts cercles polítics. Enemic personal de Napoleó, aquest sempre el conderà un perill. El 1804, per influència del príncep [[Adam Jerzy Czartoryski]], entrà al servei diplomàtic de Rússia i fou nomenat comissari dels Anglo-Napolitans, i el 1806 davant l’exèrcit prussià. El 1807 fou enviat en missió diplomàtica a [[Constantinobla]], però el [[Tractat de Tilsit]] entre el tsar [[Alexandre I de Rússia|Alexandre I el Gran]] i Napoleó el juliol va interrompre la seva carrera i es retirà una temporada després de la seva missió davant l’[[Imperi Otomà]].
 
Quan retornà a Viena, Napoleó demanà la seva extradició i [[Klemens Wenzel von Metternich]] el va expulsar de la capital. Trobà aixopluc a [[Londres]], on hi va restar fins el 1812, quan fou cridat novament per Alexandre. Intentà sembrar la discòrdia amb els Bonaparte, i en missió a [[Suècia]], assegurà la cooperació de [[Carles XIV de Suècia|Bernardotte]] contra Napoleó. Quan els Aliats entraren a París, esdevingué comissari general del govern provisional. A la restauració de la casa de Borbó, fou nomenat ambaixador rus al [[Palau de les Tuileries]] i intentà tancar una nova aliança entre [[CarlesCarlo FerranAndrea d’ArtoisPozzo di Borgo|Duc de Berry]] i la Gran Duquesa Anna, germana d’Alexandre. També va assistir al [[Congrés de Viena]], i durant els [[Cent Dies]], es va reunir amb [[Lluís XVIII de França]] a Bèlgica, on va discutir la situació amb [[Arthur Wellesley de Wellington|Duc de Wellington]].
 
Durant els primers anys de residència a París va intentar convèncer als Aliats que relaxessin l’ocupació. El govern francès el proposà com a ministre d’afers exteriors en substitució d’[[Armand Emmanuel du Plessis de Richelieu, duc de Richelieu]], però Metternich, que desconfiava d’ell, s’hi oposà per liberal. La seva influència va caure a la pujada de [[Carles X de França]], a qui li desagradava el seu origen revolucionari. Però després de la revolució de juliol de 1830, quan el tsar [[Nicolau I de Rússia|Nicolau I]] es mostrà reticent a reconèixer [[Lluís Felip I]], va poder evitar les dificultats amb Rússia.