Diferència entre revisions de la pàgina «Consistori de Tolosa»

cap resum d'edició
m
'''Consistori de Tolosa''', '''Sobregaya Companyia dels Set Trobadors''' o '''Jocs Florals de Tolosa''' fou un certamen literari instituït a [[Tolosa de Llenguadoc]] l'any [[1323]] i que es va celebrar fins al [[1484]], on concorrien també trobadors[[trobador]]s i [[poeta|poetes]] [[Catalunya|catalans]].
{{Millorar redacció|Cal definir clarament el concepte}}
 
{{MF}}
Al [[segle XIV]] les diferències entre la llengua [[provençal]] i el [[català]] eren superiors a les semblances, i el proven´çalprovençal reservat a la poesia era una llengua gairebé morta. Així, doncs, la creació del Consistori de Tolosa ([[1323]]), format per premiar poesies escrites en provençal, em d'interpretar-la com un gest nostàlgic. Tanmateix, la seva persistència es deu, en bona part, a l'activa participació de poetes catalans. El fet de continuar ancorats en aquesta tradició significà un fre a l'avanç de la poesia catalana.
'''Consistori de Tolosa''', '''Sobregaya Companyia dels Set Trobadors''' o '''Jocs Florals de Tolosa''' fou un certamen literari instituït a [[Tolosa de Llenguadoc]] l'any 1323 i que es va celebrar fins al 1484, on concorrien també trobadors i poetes catalans.
 
La subjecció a la llengua i, a la vegada, a la vella temàtica trobadoresca, produí una poesia arcaica, gens original i absolutament artificiosa a la qual, però, es van sotmetre la majoria de poetes catalans fins ben entrat el [[segle XV]].
 
L'altra característica de la [[poesia]] d'aquesta època ve donada pel mateix fet d'escriure en una llengua apresa: la [[catalanització]] en serà una constant. La fonètica i la morfologia de les poesies és bàsicament provençal, però la base sintàctica és catalana. Aquesta duplicitat transparenta una crisis que es manifesta en les múltiples vacil·lacions que hom hi aprecia.
 
Al segle XIV les diferències entre la llengua provençal i el català eren superiors a les semblances, i el proven´çal reservat a la poesia era una llengua gairebé morta. Així, doncs, la creació del Consistori de Tolosa (1323), format per premiar poesies escrites en provençal, em d'interpretar-la com un gest nostàlgic. Tanmateix, la seva persistència es deu, en bona part, a l'activa participació de poetes catalans. El fet de continuar ancorats en aquesta tradició significà un fre a l'avanç de la poesia catalana.
La subjecció a la llengua i, a la vegada, a la vella temàtica trobadoresca, produí una poesia arcaica, gens original i absolutament artificiosa a la qual, però, es van sotmetre la majoria de poetes catalans fins ben entrat el segle XV.
L'altra característica de la poesia d'aquesta època ve donada pel mateix fet d'escriure en una llengua apresa: la catalanització en serà una constant. La fonètica i la morfologia de les poesies és bàsicament provençal, però la base sintàctica és catalana. Aquesta duplicitat transparenta una crisis que es manifesta en les múltiples vacil·lacions que hom hi aprecia.
Pel que fa a la temàtica, en mentenir-la intacta, la poesia degenerà en la repetició incessant d'una sèrie de tòpics sense cap connexió amb la realitat. L'amor cortès va romandre com un apriorisme amb un contigut cada cop menys precís, el vassallatge ja no equivalia a la seva significació trobadoresca, la mort per amor no passava de ser una decleració galant i la dama era gairebé una excusa per versificar.
 
En aquest context l'única cosa valorable en un poema era la seva perfecció formal, segons els models imposats pel Consistori de Tolosa.
 
D'aquest conjunt d'autors destaquen [[Andreu Febrer]] i , sobretot, Jordi de [[Sant Jordi]], que significa ja un punt de felxió entre l'antiguitat lírica trobadoresca i la lírica ja poru deseixida d'aquestes influències pròpia dels altres grans poetes catalans del [[segle XV]], Ausiàs March i Roís Corella.
[[Categoria:Literatura occitana]]
[[Categoria:Literatura catalan]]
[[Categoria:Poesia]]