Fabra aplicà un mètode científic rigorós que li va valdre el reconeixement espontani dels seus contemporanis. Amb aquest esperit, va rebutjar regionalismes massa restringits i arcaismes que ja havien caigut en desús.
Fabra va escriure al prefaci de la 1a ed., p. VII sobre elsles fonts per a l'obra: "en la redacció del Diccionari s'han tingut al davant un gran nombre de diccionaris catalans i d'altres llengües (principalment el de l'[[Reial Acadèmia Espanyola|Acadèmia espanyola]], el de [[Adolphe Hatzfeld|Hatzfeld]] i [[Arsène Darmesteter|Darmesteter]] i el de [[Noah Webster|Webster]]), els reculls lexicogràfics publicats ([[Diccionari Aguiló]], [[Butlletí de Dialectologia Catalana]], etc.) i els existents a les Oficines lexicogràfiques (entre els quals els elaborats per [[Manuel de Montoliu i de Togores|M. de Montoliu]] i [[Carles Riba]], i les cèdules de botànica de [[Pius Font i Quer]] i [[Miquel de Garganta i Fàbrega]]); s'han fet nombroses consultes a especialistes, i, en els freqüents casos en què s'ha vacil·lat sobre el sentit propi o la bondat de la definició d'un mot, s'ha portat aquest a estudi de la Secció Filològica: s'han pres totes les precaucions per evitar definicions inexactes."
El DGLC —o simplement "el Fabra", com popularment es coneixia— va aconseguir unificar l'ortografia, depurar el lèxic, fixar la gramàtica i introduir neologismes.
