Palau de Benicarló: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació
mCap resum de modificació
Línia 19:
la Corona, davant del desinterès dels propietaris, intentà comprar-lo en [[1799]] per estabir-hi la seu de Capitania General, però al final s'instal·laria al [[Palau del Real]].
 
Quasi mig segle després, el [[1846]], [[Mariano Téllez de Girón]], duc d'Osuna ven el palau a l'industrial [[Francesc Pujals i Santaló]], provinent d'una família catalana establerta a [[València]] cap a 1830, per 11000 lliures valencianes. Davant la ruina de l'edifici l'[[AcadèmisReial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles|Acadèmia de Sant Carles]] aprova el projecte del nou propietari, elaborat per l'arquitecte [[Salvador Monmeneu]] ([[1846]]), de convertir-lo en fàbrica de filatures i torcedura de seda.
 
Aquesta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a la indústria sedera valenciana, per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'època. Per la sua envergadura apareixerà a les guies de la ciutat de [[Vicent Boix]] (1862) i [[Constantí Llombart]] (1887). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.
Línia 25:
Pujals construirà una capella per a la residència familiar, a la zona que recau als jardins, allí es col·locaran dues làpides commemoratives, una per a la seua filla morta jove (1838-1856) i als seus pares i la seua dona. El [[1859]] mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma ''Viuda de Pujals y Compañía'', gestionada per [[Joan Fonatnals i Nascio]]. Aquest havia nascut a [[l'Havana]] i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en 1860 es casà amb Assumpció Pujals i perellada. A aquesta última amb la mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el Palau (1884).
 
És l'època de la crisi definitiva del sector valencià de la seda, per aquest motiu es decideix desmantellar la fàbrica i refer el palau de la manera més luxosa possible. Aquesta remodelació<ref>segons Miguel Ángel Català</ref> va ser executada per [[Lluís Ferreres]] (1852-1926) o per [[Joaquín María Arnau Miramón|Joaquim Maria Arnau Miramón]]<ref> opinió de Trinitat Simó</ref>. Aquesta reforma es realitzà a mitjans dels anys vuitanta, abans de la mort el 1890 de Joan Fontanals.
 
El desig d'un títol nobiliari per part de la família es farà realitat amb el casam,ent de Maria Rosa Fontanals Pujals amb el comte italià Arnaldo Sizzo-Norris, no obstant això no tindran descendència. L'altra filla, Emília, casada el [[1898]] amb l'enginyer Joan Pérez de Sanmillán i Miquel, serà qui impulsarà noves obres d'embelliment de l'edifici.
 
Pocs anys després, el [[1905]], els arriba l'ennobliment a aquesta parella de la mà d'[[Alfons XIII]] en recompensa per la construcció del port de [[Benicarló]],; Joan Pérez de Sanmillán ara és ''Marqués de Benicarló'', nom que prendrà l'edifici. L'animada vida social del palau arriba al cènit amb les visites reials d'[[Alfons XIII]], una al [[1917]] per la concessió del títol de gentilhome al marqués, i una altre el [[1923]] per la coronació de la [[Verge dels Desemparats]].
 
la [[guerra civil espanyola|guerra civil]] afectà direcatament a la casa, el marqués va morir tràgicament i el [[1937]] allotjaria la seu del Govern de la [[II República Espanyola|República]].
 
Acabada la guerra el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Aquest efectuà algunes reparacions, i hi va hostatjar al dictador [[Franco]] durant les seus visites a [[València]].
 
L'any [[1973]] el palau va ser venut a l'Estat, que tenia la intenció d'instal·lar la ''Jefatura Provincial del Movimiento Nacional''. Es preparà el projecte de reforma (de Vicent Valls abad i Joaquim García Sanz), però apenes s'hi va fer obres.
 
Amb l'arribada de la "Transició" s'obri un període d'incertesa sobre els destí de l'edifici, el [[1977]] es pensa a instal·lar els serveis tècnics del Govern Civil. Però amb l'arribada del [[Consell del País Valencià]], el govern per-autonòmic, s'utiliztà com a seu de la presidència, i més tard com a seu de diverses conselleries. Per fi, l'any [[1983]] es planteja al Ministeri de l'Interior la cessió de l'edifici per allotjar la futura seu de les [[Corts Valencianes]]. El mateix any s'inicien obres d'adapatció dirigides per [[Carlos Salvadores]], el [[1988]] se'ls encarregà als arquitectes [[Manuel Portaceli]] i [[Carles Salvadores]] la remodelació genral de l'edifici, amb la construcció de l'hemicicle i altres dependències. El 29 de setembre de [[1990]] s'inaugura la primera fase (l'hemicicle i espais annexos). Des de [[1992]] fins el 1994 s'efectuà la segona fase que afectava a la part principal del palau (la intervenció ha recuperat la seua factura gòtica, respectant elements del segle XIX).
 
Finalment el conjunt d'edificis (ente els quals s'inclou el Palau de Benicarló) que formen la seu de les [[Corts Valencianes]], és inaugurat el 17 de Novembre de [[1994]].
 
==Descripció arquitectònica==