Intonarumori: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot elimina espais sobrants |
Recuperant 1 fonts i marcant-ne 0 com a no actives.) #IABot (v2.0.9.3 |
||
Línia 9:
Russolo va assistir, a Roma, el 21 de febrer de 1913, al concert futurista del compositor Balilla Pratella ''Musica Futurista.'' ''Inno alla vita - sinfonia futurista op.30''. Inspirat pel concert, Russolo va considerar massa limitades les possibilitats tonals dels instruments orquestrals acústics i va començar a buscar noves possibilitats d'expressió tonal.<ref name="dani">Daniele Lombardi: Luigi Russolo und die Musikalisierung des Geräuschs. In: Irene Chytraeus-Auerbach, Georg Maag (Hg.): Futurismus: Kunst, Technik, Geschwindigkeit und Innovation zu Beginn des 20. Jahrhunderts, S. 77 ff.</ref>
Només 20 dies després, el març de 1913, Russolo va escriure el seu manifest ''L'arte dei rumori'' (L'art del soroll) primer com a carta a Pratella. El 1916 el va publicar en un volum homònim, juntament amb altres textos. Aquest va ser el treball teòric preparatori de l'intonarumori en la mesura que propagava sorolls (accidentals) com a part de les composicions musicals.<ref name="mica"
Amb això, Russolo va expressar la necessitat d'“anar més enllà d'aquest cercle estret de tons purs i explorar la infinita varietat de tons sonors” a la música composta, formulant així “una nova voluntat acústica”. Això s'ajustava a l'esperit de l'època, persones com el pianista i compositor [[Ferruccio Busoni]] ja s'havien expressat de manera semblant sobre el tema, per exemple a ''Saggio di una nuova estetica musicale'' (Redacció d'una nova estètica de l'art musical). En un text, per exemple, va desciure el telharmonium de Thaddeus Cahill, que generava ones sonores primordials de manera electrònica-mecànica. En aquest període es van crear instruments acústics tipus orgue que feia sorolls a diversos llocs del món, que van esdevenir el desenvolupament de la música electroacústica. A part dels desenvolupaments decididament motivats per la música, les màquines ja s'utilitzaven als teatres abans d'això, fent sorolls com els trons i similars. En aquest context, Russolo va investigar la [[Microtonalisme|microtonalitat]], la dissonància i la [[Dodecafonisme|dodecafonia]], va investigar noves regles i estructures bàsiques de la música, les fonts sonores i els instruments. La musicalització del soroll per part de Russolo va contribuir a l'emancipació del llenguatge musical de la [[dialèctica]] de la consonància-dissonància, moviment-estancament, gràcil-no gràcil.<ref name="dani">Daniele Lombardi: Luigi Russolo und die Musikalisierung des Geräuschs. In: Irene Chytraeus-Auerbach, Georg Maag (Hg.): Futurismus: Kunst, Technik, Geschwindigkeit und Innovation zu Beginn des 20. Jahrhunderts, S. 77 ff.</ref>
Línia 40:
L'any 1921 es van celebrar a París tres concerts amb 27 intonarumori diferents (els dies 17, 20 i 24 de juny) amb el títol ''Trois concerts exceptionnels des briuteurs futuristes''. Hi havia sis composicions d'Antonio Russolo,<ref name="dani">Daniele Lombardi: Luigi Russolo und die Musikalisierung des Geräuschs. In: Irene Chytraeus-Auerbach, Georg Maag (Hg.): Futurismus: Kunst, Technik, Geschwindigkeit und Innovation zu Beginn des 20. Jahrhunderts, S. 77 ff.</ref> aquestes van ser realitzades pels nombrosos artistes presents entre el públic, com ara [[Ígor Stravinski|Igor Stravinsky]], [[Maurice Ravel]], [[Arthur Honegger]], [[Serguei Diàguilev|Sergei Diaghilev]] i [[Piet Mondrian]], que van ser rebuts positivament.<ref name=:0/>
Aleshores Piet Mondrian va escriure un extens article sobre els intonarumori a la seva revista ''De Stijl'' sota el títol ''“De briuteurs futuristes italien” en “het” nieuwe in de muziek,'' on deia “mentre que els instruments clàssics suprimeixen silenciosa i artificialment els sons de la natura, els bruiteurs ens mostren la crua banalitat quotidiana. Els bruiteurs demostren inconscientment la necessitat d'instruments que no produeixin sons naturals i, a més, demostren que "art" és molt diferent de "natura". " <ref name="mica"
El 1922 Balilla Pratella va compondre l'obra ''Tamburo di fuoco'' per a una petita orquestra i intonarumori, que es va representar a Pisa, al Teatre Nacional de Praga i al Teatre Lirico de Milà. El text és de [[Filippo Tommaso Marinetti]] i l'escenografia és d'Enrico Prampolini.<ref name="dani">Daniele Lombardi: Luigi Russolo und die Musikalisierung des Geräuschs. In: Irene Chytraeus-Auerbach, Georg Maag (Hg.): Futurismus: Kunst, Technik, Geschwindigkeit und Innovation zu Beginn des 20. Jahrhunderts, S. 77 ff.</ref>
Línia 47:
== Altres esdeveniments ==
El 1923 Russolo va començar a desenvolupar encara més el concepte d'''instruments generadors'' de so mitjançant el desenvolupament del prototip del rumorarmonio. Era un harmònium sonor en el qual combinava diferents intonarumori en un sol instrument. Un ''ajudant'' controlava els canvis de paràmetres de diversos sons simultàniament en temps real a través d'uns pedals.<ref name="mica"
L'any 1925 Russolo va fer ''patentar l'arco enarmonico'' ''(arc enharmònic)'', "constituït per una mena de cargol llarg que, quan s'estira en diagonal a través de la corda, la fa vibrar".<ref name="dani">Daniele Lombardi: Luigi Russolo und die Musikalisierung des Geräuschs. In: Irene Chytraeus-Auerbach, Georg Maag (Hg.): Futurismus: Kunst, Technik, Geschwindigkeit und Innovation zu Beginn des 20. Jahrhunderts, S. 77 ff.</ref>
Línia 61:
=== Rèpliques contemporànies dels intonarumori ===
A partir dels esbossos de construcció que encara estaven disponibles i alguns enregistraments sonors, es van poder fer reconstruccions dels intonarumori. El 2009, els artistes Luciano Chessa i Luthier Keith Cary van fer rèpliques dels primers intonarumori que Russolo havia construït el 1913. Hi ha 16 instruments que pertanyen a vuit famílies diferents de sons i alguns d'ells produeixen diferents rangs de freqüències. Va ser al [[Museu d'Art Modern de San Francisco]] el 16 d'octubre de 2009 va fer un concert en el marc del Performa-Festivals, i el 12 de novembre a Nova York al ''The Town Hall'', i el setembre de 2010 a Rovereto al Museu d'Art Modern i Contemporani.<ref name="noise">[https://performa-arts.org/do-not-enter-or-modify-or-erase/client-uploads/pdf/IntonarumoriTouringInfo.pdf Luciano Chessa: The Orchestra of Futurist Noise Intoners. In: Website des Performa-Festivals, Tech-Rider von The Orchestra of Futurist Noise Intoners.]</ref><ref>
El 2013, en el centenari del Manifest de Russolo, els artistes Golan Levin, Spike Wolff i Carl Bajandas van fer deu intonarumori més a la Universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh, per a la qual el compositor John Ozbay va escriure composicions.
| |||