Parlar de transició: diferència entre les revisions

Un '''parlar de transició''' és un [[dialecte]] parlat entre dues zones amb altres [[dialecte|dialectes]] de la mateixa [[llengua]] i que es caracteritza perquè s'hi troben trets dels dialectes veïns, les [[isoglossa|isoglosses]] dels quals s'encavalquen en els mapes formant un [[feix d'isoglosses|feix]]. Els parlars de transició poden trobar-se entre llengües diferents, en aquest cas de vegades hi ha debats entre lingüistes, polítics i la societat en general, sobre si el parlar és una llengua amb caràcter propi o és un dialecte d'alguna de les dues llengües amb què es troba en contacte. Quan el nombre d'isoglosses que formen la zona de transició és petit no es discuteix l'atribució lingüística del dialecte (és el cas del [[llemosí]], dialecte [[nord-occità]], en contacte amb el [[francès]]). Un exemple de cas polèmic és el del [[benasquès]], amb un 50% de trets del català i un 50% de l'[[aragonès]]. Els parlants de les zones de transició sovint tenen consciència de combinar trets de dos idiomes, com és el cas dels habitants de la [[Franja de Ponent]], el dialecte [[català nord-occidental]] dels quals, anomenat [[català ribagorçà|ribagorçà]], comparteix alguns elements amb l'[[aragonès]].

En el cas dels idiomes amb un domini lingüístic format per [[dialecte constitutiu|dialectes constitutius]], com l'[[italià]] o l'[[occità]], es pot dir que els dialectes que no es troben a zones marginals fan de pont entre els altres (no s'han de confondre, però, amb els parlars de transició, formats per l'àrea que cobreix un [[feix d'isoglosses]]).

Hi ha però un tipus de '''parlar de transició''' entre llengües que no és constitutiu sinó que deu els trets que comparteix amb l'idioma veí a la presència d'aquest en el territori en el passat, del qual són restes o [[substrat]]. N'és un cas el [[murciàpanotxo]] o [[panotxo]]murcià, situat entre el català i el [[espanyol|castellà]] i caracteritzat pels catalanismes procedents de la colonització de [[Jaume I el Conqueridor]], al s. XIII, que hi deixà la llengua, posteriorment substituïda pel castellà.

D'exemples de llengües de transició o llengües pont entre les [[llengües romàniques]] n'hi ha molts. Per exemple, l'[[asturià|asturlleonès]], que transita entre l'[[espanyol]] i el [[galaico-portuguès]]; l'[[aragonés]] i el [[panotxo]], que transiten entre l'espanyol i el [[català]]; el [[català]], entre l'[[aragonès]] i l'[[occità]]; etc.

Són exemples de dialectes de transició dins el [[català]], el [[català septentrional de transició]] entre el [[rossellonès|català septentrional]] i el [[català central|central]]; el [[parlar xipella]] i el [[tarragoní]], entre el [[català central|central]] i el [[català nord-occidental|nord-occidental]]; el [[tortosí]], entre el català nord-occidental i el [[català valencià]]. En el català hi ha també un parlar de transició amb l'[[occità]], l'anomenat [[parlar capcinès]] (al [[Capcir]]), i un de transició amb l'[[aragonès]], l'anomenat [[benasquès]] (a la vall de [[Benasque|Benasc]], parlar que hi ha qui diu que també fa de transició amb el l'[[gascó|occità gascó]]. A banda d'aquests parlars de transició, el [[subdialecte ribagorçà]] del [[català nord-occidental]] comparteix caracteristiquescaracterístiques amb l'aragonès.