Mitologia eslava: diferència entre les revisions

Al contrari del que passa amb la [[mitologia grega]] o la [[mitologia egípcia]], no s'han conservat fonts de primera mà que permetin l'estudi de la mitologia eslava. Malgrat alguns testimonis controvertits (com el ''[[Llibre de Veles]]''), no està provat que els eslaus tinguessin cap sistema d'escriptura abans que adoptessin el [[cristianisme]]. Les creences religioses i les tradicions eslaves es foren transmetent de manera oral durant generacions, i foren oblidades després de l'arribada del cristianisme. Tanmateix, s'hi conserven dades en diversos escrits dels primers missioners cristians que arribaren al territori eslau, tot i que l'interès que aquests missioners mostraren envers aquestes creences no fou gaire important ni gaire objectiu. Es conserven algunes restes arqueològiques (ídols, tombes, etc.), però no amplien massagaire les informacions ja existents. En les cançons folklòriques i en les llegendes populars dels pobles eslaus sobreviuen velles creences que remunten a l'antiga mitologia de vegades. Aquesta fragmentació de les fonts fa que la tasca d'establir les creences mitològiques dels antics eslaus sigui difícil i complexa, i dona com a resultat nombroses interpretacions dolentes, confusions o simplement falsedats.

Els documents escrits més nombrosos i rics pertanyen al paganisme dels eslaus occidentals, en especial a les tribus polabianes i veletianes, que foren cristianitzades per força a finals del {{segle|XII}}. Els missioners i sacerdots germans que lluitaren contra les creences paganes deixaren fe dels antics sistemes mitològics. Tanmateix, no eren del tot objectius, ja que s'hi presenten els eslaus com a pagans bàrbars idòlatres i sanguinaris. Com cap d'aquests missioners no aprengué la llengua eslava, llurs cròniques són una mesclabarreja d'informació de valor, però també d'errors, confusions i d'exageracions.

El tercer document i, sens dubte, el més important prové del cronista danès [[Saxo Grammaticus]], que en la seva ''[[Gesta Danorum]]'' descrigué la guerra duta a terme l'any [[1168]] pel rei danès Valdemar I contra els [[wends|vends]] de Rügen, la conquesta de la seva ciutadella al cap d'Arkona i la destrucció del gran temple de Svantevit que hi havia. Saxo descrigué meticulosament el culte a Svantevit, els seus ritus i l'enorme estàtua de quatre caps erigida en nom seu, aixíi comtambé la resta de déus policèfals de les altres tribus eslaves: Ruguiveit, Porevit i Porentius.

La quarta font en ordre d'importància, la componen les tres biografies del bisbe guerrer germà [[Otó de Bamberg|sant Otó]], que a començaments del {{segle|XII}} realitzàfeu nombroses expedicions militars i pastorals a les regions bàltiques on habitaven tribus eslaves pomerànies. Segons el manuscrit, el déu eslau més important n'era Trigláv, els temples del qual a la ciutat de [[Szczecin]] eren tinguts per oracles de renom. A les ciutats de Wolgast i Havelberg s'adorava el déu Gerovit, en realitat una corrupció de ''Iarovit'', una deïtat eslava possiblement idèntica a Iaril del folklore eslau oriental.

Mentre que les creences i tradicions populars de tots els pobles eslaus eren la font més important amb la qual reconstruir els antics cultes pagans, constituint de fet la clau per desxifrar els secrets del ja oblidat panteó, eren també una font amb una naturalesa tan inusual que no podien de cap manera prendre's com a dogma. Les cançons populars, els contes i les festivitats havien perdut feia molts segles llur caràcter originari sagrat i mític, així comi llur sentit original, amb la qual cosa foren degradant-se fins a un nivell de mera superstició o a una tradició sense sentit aparent que era repetida i transmesa al llarg de generacions, que en gran part, no sabien el quequè significava ja. El poble feu néixer una idea vaga i general sobre com celebrar determinades festivitats, com relatar alguns contes o com interpretar certes cançons, perquè aquella era la manera en què s'havia vingut fentfet des de sempre. Els cultes als antics déus es mesclarenbarrejaren amb els dels nous sants cristians; els vells rituals es fusionaren amb els cristians i al llarg dels segles acabaren diluint-se.

* Festes populars, festivitats cristianes i creences populars sobre els sants. És clar l'exemple del profeta Elies, molt venerat als països eslaus, com a sincretisme de l'antic déu del tro, Perun. De la mateixa manera, es poden trobar restes dels antics déus en els cultes dirigits a altres sants, com sant Vit, sant Jordi, sant Blai, santa Maria o sant Nicolau. Així mateix, en diverses festes populars, com la de la primavera de Jare o Jurjevo i la festa d'estiu d'Ivanje o Ivan Kupala, totes dues lleugerament associades als dies sants del cristianisme, abunden elements precristians. Aquestes creences tenen un sentit religiós i sacralitzat de consideració per a les gentspersones que encara les realitzencreuen.

Els mites eslaus eren cíclics, repetint-sei es repetien cada any una sèrie de festivitats que seguien els canvis de la natura i les quatre estacions. Per entendre la seva mitologia, és important entendre el seu concepte de calendari. Basant-se en el [[folklore]] i restes arqueològiques, és possible reconstruir alguns elements del calendari precristià, particularment les més importants.

* L'any era lunar, aparentment, i començava el primer dia de març, en forma similar a altres indoeuropeus, els sistemes de calendari són més coneguts per a nosaltres. Per a l'última nit de l'any vell i el primer dia de l'any nou es coneixen noms com ''Velia Notx/Velik Dan'' ('gran nit/gran dia'). Després de la cristianització, aquests noms van ser reemplaçats probablement per la [[Pasqua de Resurrecció|Pasqua]]. En algunes esglésies eslaves pertanyents a les diferents [[Església Ortodoxa|esglésies ortodoxes]], la Pasqua és coneguda com a ''Velik Donen/gran dia'', mentre que entre els eslaus catòlics és coneguda com a ''Velika Notx''/''gran nit''. Tots aquests noms són segurament traduccions del [[grec]] ''Megale Hemera'', 'gran setmana', el terme cristià per a la setmana en què cau Pasqua (Setmana Santa). En temps pagans, de tota manera, probablement era una festa similar al [[Halloween]]. Certes persones ([[xaman]]s) s'adornaven amb màscares grotesques i vestidures confeccionats de pells o llanes d'[[ovella]], rondant per les viles, ja que durant la gran nit es creia que els esperits dels ancestres viatjaven al llarg de la Terra, entrant en els pobles i les cases per celebrar l'any nou amb els seus familiars vius. Per tant, la deïtat de l'últim dia de l'any era probablement Veles, déu delde submónl'[[inframon]].