Anticòs anticardiolipina: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Tipografia |
Recuperant 1 fonts i marcant-ne 0 com a no actives.) #IABot (v2.0.9.5 |
||
Línia 11:
La primera descripció d'un anticòs antifosfolípid (aPL) es remunta al 1906, quan Wasserman estava investigant en el desenvolupament de tests serològics per a la sífilis. El 1941 es va detectar el veritable antigen rellevant, la cardiolipina, un fosfolípid mitocondrial que més tard esdevindria la base del test VDRL (Venereal Disease Research Laboratory) per detectar la sífilis, el qual segueix sent vigent avui en dia. Fent anàlisis de sang per diagnosticar aquesta malaltia venèria, es va trobar que molts pacients amb lupus eritematós sistèmic també donaven positiu en el test VDRL, sense cap altra evidència clínica o serològica de patir la sífilis. Més endavant es va veure que aquest anticòs també estava alterat en altres malalties.
El 1983 es va establir un radioimmunoassaig en fase sòlida per detectar i mesurar anticossos anticardiolipina (AAC o aCL), que va ampliar el coneixement sobre els antifosfolípids (aPL) i les seves associacions clíniques. Aquest assaig va resultar ser molt més sensible que el test VDRL per detectar anticardiolipina en pacients amb lupus sistèmic eritematós, i gràcies a ell es va confirmar la relació dels antifosfolípids amb casos de trombosis.<ref name="test">Shoenfeld Y, Gershwin ME, Meroni PL. Autoantibodies. 2ª ed. Itàlia: ELSEVIER; 2007. p. 741-5.</ref><ref name="test2">Lab Test Online [Internet]. Espanya: American Association for Clinical Chemestry; 2001-10 [consulta el 17 de novembre de 2011]. Disponible a: http://www.labtestsonline.es/tests/CardiolipinAntibodies.html {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20120205015833/http://www.labtestsonline.es/tests/CardiolipinAntibodies.html |date=2012-02-05 }}</ref>
El 1990 dos grups independents van descobrir que en realitat l'anticardiolipina no s'uneix directament a la cardiolipina, sinó que la unió està mitjançada per una proteïna accessòria anomenada β2 glicoproteïna I. Això es dona en els anticossos de pacients amb lupus eritematós o síndrome antifosfolípid (APS), però no en els casos de sífilis o altres infeccions. D'aquesta manera, en el SLE i en el APS la cardiolipina és dependent de β2 glicoproteïna I i en la sífilis i altres malalties és independent.
| |||