Harmonia vocàlica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot substituint el text: (-Imatge: +Fitxer:, -Image: +Fitxer:, -Imagen: +Fitxer:) |
Cap resum de modificació |
||
Línia 3:
En el [[valencià meridional]] i [[valencià alacantí|alacantí]] hi ha harmonia vocàlica en algunes paraules amb ''o oberta'' o ''e oberta'' tòniques que fan variar la qualitat de la vocal ''a'' àtona final a la mateixa vocal oberta. Per exemple: ''olla'' que sona [{{IPA|'ɔʎɔ}}] i ''terra'' que sona [{{IPA|'tɛrrɛ}}] en valencià meridional i alacantí.
L'harmonia vocàlica també va ajudar a la formació dialectal d'algunes paraules: '''ronyó''', '''jonoll''', '''toixó''' i '''rodó''' per '''renyó''', '''genoll''', '''teixó''' i '''redó'''.
En algunes llengües, l'harmonia vocàlica és regla general. Per exemple, en [[turc]] la vocal de la major part de sufixos pot variar segons el tipus de vocals de l'arrel. Una paraula turca només pot contenir o bé vocals anteriors (eiöü) o bé vocals posteriors (aıou). A més, les vocals altes (iı) tendeixen a tornar-se les arrodonides corresponents (üu) quan estan precedides d'una vocal arrodonida (ouöü). Per això, alguns sufixos gramaticals tenen fins a quatre formes diferents.
| |||