Ornamentació (música): diferència entre les revisions

 

== El concepte i els agents de l'ornamentació ==

{{Audio|Bulg ornamentation audio example.ogg|Exemple d'ornamentació en una melodia tradicional de Bulgària.}}

El mateix concepte d'ornamentació implica la conceptualització que en l'obra musical -en la seva [[composició musical|composició]] i en la seva [[intèrpret|interpretació]]- hi ha uns elements la funció dels quals és l'embelliment i enriquiment, atès que aquesta és la funció essencial de tot ornament; és a dir: quelcom que es juxtaposa a allò que és bàsic, o essencial o estructural. El cas és, però, que molts [[estil musical|estils musicals]] precisen absolutament de l'aplicació d'un determinat tipus d'ornamentació. Així, alguns estils [[música tradicional|tradicionals]] no serien concebibles sense els seus característics salts entre veu natural i de [[falset]], o altres sense els [[glissando|glissandi]]; de manera semblant, la [[música barroca]] [[França|francesa]] sense ornaments com el [[trinat]] o l'[[appoggiatura]], o la [[música contemporània]] per a [[flauta travessera]] sense el [[frullato]].

 

 

Els primers tractats teòrics sobre ornamentació van aparèìxer a [[Europa]] cap a finals del [[segle XVI]] recollint aquelles pràctiques que els [[cantant]]s i els [[instrumentista|instrumentistes]] havien difós sobretot al llarg de la segona meitat d'aquell segle. Per una banda eren les ''disminucions'' o ornaments consistents sobretot a fragmentar les melodies que -sobre el paper- eren constituïdes per notes amb valors llargs en altres de valor més reduït. De l'altra, eren petites fórmules melòdiques -que a [[Itàlia]] es coneixen amb el nom d' ''afetti''- que donarien lloc als ornaments melòdics que reconeixem mes habitualment com a tals: el [[trinat]], el [[grupet]], etc.

{{Audio|Trill accelerated.ogg|Exemple d'ornament (un trinat) sobre la darrera nota d'una frase.}}

 

Aquest segon grup d'ornaments es van codificar força més -així com uns sistemes per indicar-los de forma abreujada- a [[França]] durant el [[música barroca|Barroc]] ([[segle XVII]]), sense que s'arribés mai a establir un sistema única d'escriptura i d'interpretació. La vinculació d'aquest tipus d'ornamentació a la pràctica musical pròpia del [[música barroca|Barroc]] [[França|francès]] va ser tan gran que sovint se l'ha anomenat ''ornamentació francesa'', distingint-la de les disminucions que sovint es consideren ''ornamentació italiana'', també en el període del [[Barroc]]. Compositors com [[Arcangelo Corelli]], especialment en el [[moviment (música)]] lents dels seus [[concert]]s, escriuen valors llargs amb la seguretat que els mateixos intèrprets sabran com aplicar aquest art de les disminucions. Semblantment, la majoria de compositors d'[[òpera]] a les acaballes del [[Barroc]] sabien que els [[cantant]]s, màximes estrelles dels [[teatre]]s d¡[[òpera]] ornamentarien les tornades de les seves ''[[ària|àries]] da capo'' amb una profusió que va anar en ràpid augment, en ares de l'exhibició del [[virtuosisme]] del cantant malgrat que això pogués anar en detriment d'altres valors de l'obra. Per això alguns autors de l'època -[[Johann Sebastian Bach]] entre altres- optaren per escriure la totalitat dels ornaments desitjats en les seves obres. Malgrat tot, atès que l'ornament no s'escriu com a tal sinó que se n'escriu un signe que l'identifica, a voltes l'execució d'aquests ornaments no presenta una única possibilitat, esdevé problemàtica, i la seva resolució i execució esdevé una labor d'especialistes en la interpretació d'aquell estil en concret. Per això l'ornamentació ha esdevingut una matèria de gran importància en la formació de tot músic que aspira a ser un especialista en la interpretació de la [[música antiga]].

{{Audio|Couperin Cinquieme Prelude Ordinaire.ogg|Preludi per a clavicèmbal, de François Copuerin, amb una notable profusió d'''ornamentació francesa''.}}

Aquesta tendència augmentà encara més en el [[Classicisme musical|Classicisme]] i en els períodes i [[estil musical|estils]] posteriors, al temps que augmentava el grau de rigor i d'exactitud que, en general, els compositors mostraven a l'hora d'expressar per escrit la seva voluntat.