Occitània sota el règim de Vichy: diferència entre les revisions

m
el·les gemminades
Cap resum de modificació
m (el·les gemminades)
El 17 de juny del 1940 l’exèrcit francès es va rendir als alemanys, qui ocuparien [[França]]. Tanmateix, [[Occitània]] no fou ocupada directament pel Reich, i [[Bordeus]] fou durant un temps la seu del govern francès fugit de París. Després del [[Tractat de Compiègne]], que establí les zones d’ocupació, tota Occitània llevat la costa gascona formà part del territori psoat sota el govern titella del mariscal [[Philippe Pètain]], anomenat [[Govern de Vichy]] perquè en va establir la seu a aquesta vila fronterera entre França i Occitània (Vichèi). Va rebre el suport i col•laboraciócol·laboració tant del provençal [[Charles Maurras]] com del seu partit, [[Action Française]], i l’alvernès [[Pierre Laval]] (1883-1945) en fou nomenat viceprimer ministre. Els occitanistes procatalans foren acussats de “rojos”, i alguns foren empresonats. La major part del felibre oficial hi va col·laborar de bon grau, potser refiat de les paraules del mariscal a favor del “retorn a la regió”, i des del 1940 també s’hi adheriren els occitanistes de Tolosa, i aprofitaren l’avinentesa per reclamar descentralització i ensenyament en occità. També van crear les Prefectures Regionals, conjunt de departaments amb àmplies competències en qüestió d’abastiments, policia i propaganda, però controlats, això sí, per addictes al nou règim.
 
Alhora, el 1940 nomenarien al bordelès [[Pèire-Loïs Berthaud]] (1899-1956) cap de premsa del Ministeri d’Informació, on hi va crear un centre permanent de defensa de la llengua d’oc, així com una oficina de premsa occitana, que tanmateix no arribaria a funcionar. Des d’ací ajudaria als catalanistes exilats com [[Pompeu Fabra]], i col·laboraria amb els occitanistes resistents [[Carles Campròs]] i [[Ismaël Girard]] fins que fou enviat al camp de [[Dachau]] el 1944.
Des del 1943 s’incoporaria a la revista el jove [[Robert Lafont]] i el grup '''Novèl Lemosin''' de Joan Mozat, Ramon Buche i [[Antòni Dubernard]]. Lafont dirigirà la pàgina '''Occitània''', que pretenia ser un òrgan de la joventut occitanista. Alhora, s’organitzarà clandestinament una Federació de la Joventut Occitana amb diferents nuclis a Clarmont d’Auvernha (amb Clarence Lelong), Briva (J. Segonds), Sant-Romieg (Marcèl Bonnet), Roèrgue (Rudelles), Castelnòu-d’Ari (A. Peyre) i el suport individual de [[Pèire Lagarda]] i [[Fèlis Castanh]], que criden a superar el felibrisme i en critiquen la grafia. Així, el febrer del 1943, la publicació '''Oc''' s’independitzarà com a òrgan del SEO, del qual el futur IEO en copiarà la divisa LA FE SENS OBRA, i hi marxaran tots els joves. Boussac, aleshores, dimití del SEO i es quedà sol. L’octubre del 1943 publicarien '''La Relha''', òrgan de les joventuts camperoles, per [[Loïs Soubiès]], enginyer agrícola de Purpan, però sota el guiatge i secció de '''La Terra d'Oc'''.
 
El 1943 també es formaria la revista francesa [[Cahiers du Sud]], que contribuiria a fer conèixer el fet occità entre l’esquerra francesa (mercè les col•laboracionscol·laboracions de [[Simone Weil]], [[Tristan Tzara]], [[Louis Aragon]] i d’altres, refugiats al Sud) amb el treball de [[Renat Nelly]] i [[Joë Bousquet]] ''Le génie d’oc et l’homme mediterráneen'', on apareixen els temes occitans de la postguerra: necessitat de la desprovincialització de la llengua i cultura occitanes, interès pels trobadors i el catarisme, simpatia per la cultura catalana i crítica al passat mistralià.
 
En acabar la guerra, els col•laboracionistescol·laboracionistes foren jutjats. Laval fou condemnat a mort i executat; Maurràs també fou condemnat a mort, però fou indultat i tancat a la presó. Molts felibres foren empresonats pels mateix motiu, i a la llarga, el moviment quedà desprestigiat. Tot i així, la persecució al moviment occità no arribà al grau de paroxisme que va prendre contra el moviment bretó, i en menor mesura, contra corsos i alsacians.
 
[[Categoria:Occitània]]