Poema èpic: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot: substitució ’ → ', “ i ” → ", l•l → l·l, 9kg → 9 kg, km2 → km²
Línia 3:
De poemes èpics en trobem ja a les primitives civilitzacions, com el ''[[Gilgamesh]]'' a [[Antiga Mesopotàmia|Mesopotàmia]], les ''Aventures de [[Sinuhé]]'' escrites cap al 2000 a. C a Egipte, el ''[[Poema èpic de Manas]]'' de tradició [[Kirguís]] ([[Kirguizistan]] i [[Xina]]), l'epopeia sànscrita ''[[Mahabharata]]'' o el ''[[Ramayana]]'' i, més properes a la cultura occidental, les obres d'[[Homer]]: la ''[[Ilíada]]'' i ''[[L'Odissea|l'Odissea]]'' (segle VIII a. C).
 
També van conrear aquest gènere els grecs [[Hesíode]] amb la ''[[Teogonia]]'', [[Queril de Samos]], [[Pisandre de Camiros]], [[Cal·límac (poeta)|Cal·límac]] o [[Apol·loni Rodí|Apol·loni de Rodes]] amb la seva famosa obra ''els [[Argonauta|Argonautes]]'', on l'heroi [[Jasó]] viatja fins la llunyana [[Còlquida]] per aconseguí el velló d'or. El primer poema èpic en llatí va ser una traducció de l' ''Odissea'', portada a terme per l'esclau grec de Tarent [[Livi Andrònic]], i darrera d’aquestd'aquest van sobresortir poetes com [[Enni]] (''els Annals''), [[Gneu Nevi]] (''Bellum Punicum''), i especialment [[Virgili]] amb la seva gran obra mestra l' ''Eneida''. Altres autors posteriors que van escriure en llatí poemes èpics són [[Lucà]], que al contrari de la resta d'autors, va fer intervenir personatges reals com [[Juli Cèsar]] o [[Gneu Pompeu Magne|Pompeu]] a la seva obra ''[[La Farsàlia|Farsàlia]]'', Estaci, [[Claudi Claudià]], [[Sili Itàlic]], etc. D'autors cristians d'entre els segles IV i VI cal destacar [[Aureli Climent Prudenci]], [[Sidoni Apol·linar]] o [[Àlcim Ecdidi Avit|Avit]], que van influenciar els autors d'una època posterior.
 
A l'Edat Mitjana va ser la [[cançó de gesta]] la que narrava en les diverses llengües romàniques les aventures dels herois del país. En llengua castellana el ''[[Cantar de Mío Cid]]'' és el poema èpic més representatiu. De més al nord d'Europa han arribat tant les sagues escandinaves i la recopilació dels [[Edda poètica|Edda]] islandesos com l'epopeia germànica el ''Cant dels [[Hildebrands]]'' (s. VIII) o més tard el ''[[Cant dels Nibelungs]]'' (XIII).
Línia 9:
A partir del Renaixement aquest gènere es va continuar conreant però amb la voluntat principal d'exaltar un personatge real i el seu propi país, rebent com a influència principal els continguts i ideals de l'obra de Virgili, com es veu a ''[[L'Araucana]]''.
 
Cap al segle XVIII aquest gènere va caure en decadència, i per tant en desús, i només va tornar a florir durant el Romanticisme. En llengua catalana van destacar dos grans homes, [[Joaquim Rubió i Ors]] i [[Manuel Milà i Fontanals]]. A finals del segle XIX [[Jacint Verdaguer i Santaló|Jacint Verdaguer]] va representar la culminació d’aquestd'aquest gènere amb obres com ''[[L'Atlàntida]]'' i especialment ''[[Canigó (poema)|Canigó]]'', on canta mitjançant històries cavalleresques i fabuloses procedents del folklore català, els orígens de la Catalunya cristiana.
 
[[Categoria:Gèneres poètics]]