Viola d'amor: diferència entre les revisions

La '''viola d’amored'amore''', o viola d’amord'amor és un instrument musical de corda fregada característic del període barroc ([[música barroca]]), inclòs en la família de les violes, que es toca en la mateixa postura que el [[violí]] i/o la [[viola]]. Té 14 cordes tot i que només se’n toquen 7, ja que les altres 7 vibren en ressonància amb les primeres.

La viola d’amored'amore té una morfologia semblant a la resta de la família de les violes. El cos de ressonància és força gran, està formada per dues tapes no bombades unides per una franja de fusta. Té una roseta, igual que molts altres instruments de corda, e i en canvi, no té les característiques ''"efes"'' per on surt el so, sinó dos obertures en forma de flama. Al voltant de la caixa de ressonància, començant per dalt tenim el cap, on trobem el claviller, força gran en proporció a la resta de l’instrumentl'instrument, on hi ha amb catorze clavilles i la voluta, en general, amb forma del cap de cupido. A continuació, es troba el màstil, en el mateix pla que el cos.

Una de les principals diferències que té amb la resta de la família de les violes, és que no té ''“trastes”"trastes"'' en el diapasó, a diferència de la [[viola de gamba]]. Després del màstil es troba el pont, sobre el qual se situen les 7 cordes que es freguen amb l'arc, i el qual té uns petits orificis per a deixar passar les cordes metàl·liques que tenen funció de ressonància. A continuació es troba el cordal, on s'uneixen les cordes que es freguen, i en la part inferior de l'instrument es troba el botó. Les cordes de simpatia s'uneixen directament al botó, no al cordal, i després travessen el pont, transcorren per sota del diapasó i s'ajusten a les clavilles discorrent per la part posterior del claviller.

La viola d’amored'amore consta de set cordes de tripa, que antigament s’afinavens'afinaven de diferents maneres ''(scordatura)'' fins que al segle XIX [[Chrétien Urban]] va fixar-la en la ''la2, re3, la3, re4, fa#4, la4, re5,'' així doncs,el seu registre va d’und'un ''la2'' a un ''la6''. Sota la tastiera o diapasó trobem set cordes més de metall, afinades a l’unisòl'unisò amb les principals perquè hi vibrin per simpatia.

Els orígens de la viola d’amored'amore se situen en una evolució de la [[viola da braccio]]. Sembla que anteriorment no tenia cordes simpàtiques, només tenia 5 cordes principals, fins que va néixer a Alemanya la versió actual, de manera que les dues versions van conviure durant el [[segle XVII]]. De fet, la primera referència a la viola d’amored'amore la trobem en una carta l’anyl'any [[1649]], de manera que durant el [[segle XVIII]] va viure el seu màxim exponent.

Durant el Barroc, període d’auged'auge de la viola d’amored'amore, hi va haver una gran quantitat de músics que varen composar per a aquest instrument. [[Vivaldi]], va compondre varis concerts, igual que [[Telemann]], [[Biber]], [[Bach]], [[Marin Marais|Marais]] o [[Locatelli]]. De la mateixa manera, en classicisme [[Johann Stamitz]], [[Karl Stamitz]], [[Haydn]], [[Hindemith]] i [[Milandre]], van atorgar una gran importància a la viola d’amored'amore en algunes de les seves obres, alhora que la feren molt popular. La viola d’amored'amore fou també important en el gènere de l’[[òpera]], on destaquen obres com '''Orlando Furioso''' de [[Haendel]], '''Tito Manlio''' de Vivaldi, '''Le jongleur de Notre-Dame''', de [[Jules Massenet]]; '''Madame Butterfly''', de [[Puccini]], '''Palestrina''' de [[Hans Pfitzner]] o '''Les Huguenots''' de [[Giacomo Meyerbeer]].

[[de:Viola d’amored'amore]]

[[hu:Viola d’amored'amore]]

[[nn:Viola d’amored'amore]]