I Congrés Internacional de la Llengua Catalana: diferència entre les revisions

Una primera conseqüència de la celebració del '''Congrés''' fou l'augment del prestigi del català. Una altra fou la fundació de la [[Secció Filològica]] de l'[[Institut d'Estudis Catalans]], un cop obtinguda la victòria electoral per la coalició [[Solidaritat Catalana]], per [[Enric Prat de la Riba]], el qual s'envoltà com a col·laboradors d'organitzadors del '''Congrés''' ( [[Antoni Rubió i Lluch]], [[Jaume Massó i Torrents]], [[Joaquim Cases-Carbó]] i [[Josep Pijoan i Soteras]]). Prat de la Riba al '''Congrés''' havia homenatjat públicament el seu president, Antoni M. Alcover, i després el nomenà president de la Secció Filològica i a Pompeu Fabra, membre de la Secció, gràcies a la qual cosa pogué fixar la llengua moderna. L'Institut d'Estudis Catalans l'any [[1913]] aprovà les normes ortogràfiques i després la gramàtica de Pompeu Fabra ([[1918]]) i el [[Diccionari General de la Llengua Catalana]] ([[1932]]), obra també d'aquest lingüista.

Una altra conseqüència del '''Congrés''' fou que l'ortografia, la gramàtica i el diccionari oficials es pogueren difondre sense gairebé gens d'oposició arreu dels Països Catalans. Com a conseqüència d'això es produí un gran avanç del català en tots els àmbits. Més envant, durant la [[dictadura franquista]], l'acceptació d'aquestes normes també féu possible l'ensenyament clandestí del català i que, acabada la dictadura, es produís una ràpida i intensa represa gràcies a l'extensió de l'alfabetització en català aconseguida i pel prestigi que aquesta havia donat a l'idioma.