Llengua llemosina: diferència entre les revisions

'''Llemosí''' o '''llengua llemosina''' va ser un terme que es va utilitzar a partir del segle XVI per a designar la [[llengua catalana]], inspirant-se en el seu parentiu amb l'[[occità]] i referint-s'hi a través del nom d'un dels dialectes occitans, el de la regió nord-occitana de [[Llemotges]]. Al principi, al s. XVI, als regnes de València i de Mallorca la denominació designava el català arcaic i la llengua [[Trobador|trobadoresca]]. Aquell mateix segle, al País Valencià, ja s'aplicà a la llengua contemporània. Al segle XIX, quan [[Bonaventura Carles Aribau]] va escriure l'[[oda]] ''La Pàtria'' ([[1833]]), el terme fou acollit a les [[Illes Balears]] i, especialment, al [[País Valencià]], on es va fer molt popular en els ambients de la [[Renaixença]]. Es va veure en el terme llemosí l'oportunitat d'una denominació unitària per a la llengua sense referències geogràfiques que provoquessin susceptibilitats. Però, a mitjan segle XIX, els especialistes en [[literatura trobadoresca]] consideraren inadequada aquesta denominació i, el [[1862]], [[Marià Aguiló i Fuster]] reivindicà la recuperació del nom de "català" als [[Jocs Florals]].

 

 

L'origen de l'aplicació al català, i de vegades a l'occità, d'aquesta denominació es troba ja vers el 1200 en el primer tractat de retòrica trobadoresca i primera obra gramatical d'una llengua romànica, ''Razós de trobar'', obra del català [[Ramon Vidal de Besalú]], que hi aplica el nom de "lemosin" a tot l'occità, dins el qual molts han considerat que incloïa el català, en parlar "del nostre lengatge".

La [[Reial Cèdula d'Aranjuez]] de 1768, dictada per [[Carles III d'Espanya]] anomenà "lengua lemosina" a la catalana a l'hora de prohibir-ne l'ús als jutjats i a les escoles.