Corts de Barcelona (1632): diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 3:
Les anteriors Corts varen quedar interrompudes, sense acord i lluny d'acceptar el [[Unió d'Armes|pla proposat]] pel [[comte-duc d'Olivares]].
En aquella ocasió, el error de la corona fou intentar aprovar el seu programa amb excesiva presa. Aquest cop volien donar tot el temps que fos necessari per decidir. Però el rei, completament involucrat en diversos fronts, no podia estar present i va delegar la presidència en el seu germà el cardenal-infant Ferran, [[lloctinent de Catalunya]] des del [[3 de maig]] de [[1632]]. Els catalans no estaven d'acord amb la proposta, però un intens enfrontament d'Olivares amb les ciutats va permetre convèncer als diputats. La investidura va ser el [[18 de maig]] de [[1632]] i [[Felip IV de Castella|Felip IV]] i [[comte-duc d'Olivares|Olivares]] varen marxar immediatament a Madrid.<ref name="elliott">{{ref-llibre| títol= La rebelión de los catalanes: un estudio sobre la decadencia de España (1598-1640) |autor= John Huxtable Elliott|coautor= Rafael Sánchez Mantero |editor =Siglo XXI de España Editores|data= 1999 |isbn= 9788432302695|url=http://books.google.es/books?id=eyo4s212_L0C&dq=%22cortes+de+barcelona%22+1626&hl=ca&source=gbs_navlinks_s}}, pàg. 246-248</ref>
Previament, la decissió de realitzar les Corts a Barcelona va supossar-li a la ciutat un prèstec de 110.000 lliures per a les despeses del viatge reial a retornar abans d'acabar les Corts. S'oferia com a garantia les rendes de tot el patrimoni reial a Catalunya.<ref>{{ref-llibre| títol= La rebelión de los catalanes: un estudio sobre la decadencia de España (1598-1640) |autor= John Huxtable Elliott|coautor= Rafael Sánchez Mantero |editor =Siglo XXI de España Editores|data= 1999 |isbn= 9788432302695|url=http://books.google.es/books?id=eyo4s212_L0C&dq=%22cortes+de+barcelona%22+1626&hl=ca&source=gbs_navlinks_s}}, pàg. 243</ref>
Les corts de 1626 havien estat un diàleg per a sords, on cada part volia tractar els seus temes: el rei amb el seu pla d'homes i diners per al manteniment de la guerra, i els diputats queixant-se dels abusos i continuats incompliments de les constitucions i lleis per part dels virreis i dels privilegis dels inquisidors. De fet, la llista de greuges i dissentiments plantejats en aquelles Corts haurien supossat un retall molt important dels privilegis inquisitorials, finalment no aplicats per la suspensió.
Linha 10 ⟶ 11:
Els consellers de la ciutat de Barcelona exigien que li fos reconegut el privilegi de no descobrir-se davant de la presència reial. Aquest privilegi només ho tenien els [[Gran d'Espanya|Grans d'Espanya]]. En diverses ocasions ja ho havien posat en pràctica i ara reclamaven el seu reconeixement. Coneixedor l'equip reial de que aquest punt es plantejaria a les Corts, va idear una estratagema per tal de neutralitzar-los. A l'acte de jurament del cardenal-infant només el duc de Cardona tenia aquest privilegi. Com a persona fidel al rei va ser convençut de que es descobris durant l'acte. Al fer-ho, va condicionar als consellers que, seguint l'exemple, també es varen descobrir. La ciutat va interpretar amb indignació l'acció pusil·lànime dels seus consellers. El [[conseller en cap]], el doctor [[Bernat Sala]], va convocar d'urgència el [[Consell de Cent]] que va decidir cercar uns antecedents que poguessin justificar la seva acció respecte a altres situacions en que havien estat coberts. Quan varen trobar una forma d'explicar la seva actitud de forma singular, varen presentar un [[dissentiment]] recordant-li a Olivares que ''"aquest privilegi és la nina dels ulls de la ciutat"''. La corona no estava disposada a transigir i les Corts estaven abortades. <ref
==Les Corts de Montblanc de 1640==
▲Els consellers de la ciutat de Barcelona exigien que li fos reconegut el privilegi de no descobrir-se davant de la presència reial. Aquest privilegi només ho tenien els [[Gran d'Espanya|Grans d'Espanya]]. En diverses ocasions ja ho havien posat en pràctica i ara reclamaven el seu reconeixement. Coneixedor l'equip reial de que aquest punt es plantejaria a les Corts, va idear una estratagema per tal de neutralitzar-los. A l'acte de jurament del cardenal-infant només el duc de Cardona tenia aquest privilegi. Com a persona fidel al rei va ser convençut de que es descobris durant l'acte. Al fer-ho, va condicionar als consellers que, seguint l'exemple, també es varen descobrir. La ciutat va interpretar amb indignació l'acció pusil·lànime dels seus consellers. El [[conseller en cap]], el doctor [[Bernat Sala]], va convocar d'urgència el [[Consell de Cent]] que va decidir cercar uns antecedents que poguessin justificar la seva acció respecte a altres situacions en que havien estat coberts. Quan varen trobar una forma d'explicar la seva actitud de forma singular, varen presentar un [[dissentiment]] recordant-li a Olivares que ''"aquest privilegi és la nina dels ulls de la ciutat"''. La corona no estava disposada a transigir i les Corts estaven abortades. <ref>{{ref-llibre| títol= La rebelión de los catalanes: un estudio sobre la decadencia de España (1598-1640) |autor= John Huxtable Elliott|coautor= Rafael Sánchez Mantero |editor =Siglo XXI de España Editores|data= 1999 |isbn= 9788432302695|url=http://books.google.es/books?id=eyo4s212_L0C&dq=%22cortes+de+barcelona%22+1626&hl=ca&source=gbs_navlinks_s}}, pàg. 248</ref>
Un cop les corts es varen tornar a bloquejar, el [[comte-duc d'Olivares]] mira de trobar una solució en no voler renunciar a la [[Unió d'Armes]]. El comte-duc convoca al [[lloctinent de Catalunya|virrei]], el [[Dalmau de Queralt i Codina|comte de Santa Coloma]], a [[Madrid]] per traçar un pla per acabar amb aquesta situació. Decideixen que la propera convocatòria seria a [[Montblanc]], escollida pel seu difícil accés, i es determina fer-les el [[15 d'abril]] de [[1640]]. Olivares no volia que es tornés a repetir un espectacle com el de les dues anteriors. Va escriure-li al virrei ''"Lo de las cortes es negocio que no conviene tratar en ellas de más que del remedio del gobierno sin plegarias"''. La idea [[absolutista]] de la corona i del comte-duc, responsable de les mesures de canvi, eren tirar endevant un programa que reduiria el poder de les corts, asimilant-les a les [[corts castellanes]] i obtenir una aportació més gran dels catalans a les necessitats militars.
La convocatoria de les corts de 1640 haurien donat per acabades automàticament les [[corts de Barcelona (1632)]] i aixó donaria el dret a la ciutat de Barcelona a exigir el cobrament de totes les rendes de la corona a Catalunya.<ref>{{ref-llibre| títol= La rebelión de los catalanes: un estudio sobre la decadencia de España (1598-1640) |autor= John Huxtable Elliott|coautor= Rafael Sánchez Mantero |editor =Siglo XXI de España Editores|data= 1999 |isbn= 9788432302695|url=http://books.google.es/books?id=eyo4s212_L0C&dq=%22cortes+de+barcelona%22+1626&hl=ca&source=gbs_navlinks_s}}, pàg. 345-346</ref>
| |||