Antoine-Elie Elwart: diferència entre les revisions

Fou nen de cor de l’església de ''Saint Eustaque'', i desprès en el ''Conservatori'', tenint per mestres a [[Anton Reicha]], [[Jean-François Lesueur]] i [[François-Joseph Fetis]], fundant el [[1828]] els ''Concerts d’emulació''. El [[1831]] assolí el segon gran premi i el [[1834]] el primer, i des de [[1832]] fou professor adjunt d’harmonia, càrrec que desenvolupà en propietat des de [[1840]] fins [[1871]], en quequè abandonà l’ensenyança.

També havia dirigit els ''Concerts de Santa Cecília'' i els de la sala del carrer de ''La Vivienne''. Dotat d’una fecunditat extraordinària, va escriure nombroses misses, motets, oratoris i varisdiversos Tedèum, salves cantates, himnes, simfonies, quartets, trios i les òperes ''Les catalans'', ''La reina de Saba'' i ''Les chercheurs de d’or''.

A més se li deuen: ''Théorie musicale'' (París, 1830), ''Duprez, sa vie artistique'' (París, 1838), ''Petit manual d’harmonie'' (París, 1839), ''Le chanteur accompagnateur'' (París, 1844) ''Traité de contrapoint et de la fugue, Essai sut la transposition, L’harmonie musicale'' (poema, París [[1853]]), ''Etudes elémentaires de musique'', amb la col•laboraciócol·laboració de ''Burnet'' i ''Damour''; ''Solfége du jeune àge, Le contrapoint et la fugue appliqués au style idéal, Essai sur la composition chorale, Histoire des concerts populaires de musique classique'' (París, 1864), i nombrosos articles en l’''Encyclopédie du dix-neuvième siècle'', en la ''Gazette musicale'', de París, i altres revistes.