El '''Col·legi de Filosofia''' fou un grup de debats i conferències de [[filosofia]] actiu a [[Barcelona]] en els anys de la [[transició]] política espanyola. S'inspirava en el model del ''[http://fr.wikipedia.org/wiki/Coll%C3%A8ge_de_philosophie Collège de Philosophie''] francès (1974) i sobretot en el ''[http://fr.wikipedia.org/wiki/College_de_sociologie Collège de Sociologie''] (1937-1939) de [[Georges Bataile]] i [[Michel Leiris]]. S'inicià a la tardor de [[1976]] arrel d'unes trobades del psicoanalista lacanià [[Antoni Vicens]] amb els filòsofs [[Xavier Rubert de Ventós]], [[Eugenio Trías Sagnier]], i el professor de literatura i traductor [[Jordi Llovet]]. El primer curs es realitzà a l'[[Escola Eina]] (primer trimestre de [[1977]]) i posteriorment passà al [[Casal de Sarrià]], a la [[Casa Elizalde]] de la [[dreta de l'Eixample]], fins acabar al [[Centre de Cultura Contemporània de Barcelona]], integrat dins [[l'[[Institut d'Humanitats]].
== Membres ==
Tingué com a professors habituals, a part dels quatre fundadors esmentats, [[Josep Ramoneda]],[[Jaume Casals]] (introductor de [[Montaigne]]),[[Gerard Vilar]], [[Antoni Marí]] i [[Pep Subirós]]. Posteriorment s'hi afegiren ,[[Pere Lluís Font]] i [[Miguel Morey]]. El grup, que practicava una versió irònica del culturalisme [[noucentista]], reprengué la tradició [[sensualista]] i el pluralisme ètic de la tradició de l'[[Escola de Filosofia de Barcelona]], que s'acollia al voltant de [[Joaquim Xirau]] als anys republicans. Dos deixebles directes d'aquest, [[Josep Maria Calsamiglia]] i [[Jordi Maragall]] (pare del futur president de la Generalitat, [[Pasqual Maragall]]), feren conferències en diversos moments del Col·legi i un altre filòsof format per Xirau, [[Alfred Badia i Gabarró]] fou oient habitual als cursos. Les inauguracions de curs eren autèntics esdeveniments socials i anaren a càrrec de [[Jordi Pujol]] (1981), [[Pasqual Maragall]] o [[Oriol Bohigas]] (1984), entre d'altres.
